El derby avorrit

Viure victòries i patir derrotes diuen que és una experiència que sempre aporta alguna positiva. De fet, he escoltat més d'una vegada que d'on s'aprèn més és de les derrotes. Però cansa tant perdre i tornar a perdre...

El diumenge vam viure un nou derby electoral, perquè les eleccions al meu país i a l'estat espanyol sembla que s'ha convertit en els últims anys en un partit entre dos grans on no hi ha espai per a ningú més. Açò és com el Barça-Madrid que cada any ens volen vendre com el partit que decideix la lliga. Però, i que passa quan un València, o un Depor o un At. de Madrid es cola i s'emporta el títol? És una sensació especial per els aficionats dels equips més modestos, perquè sabem valorar molt més cada victòria ja que entenem l'esforç i el treball que implica cada efímer triomf.

Açò de la política es molt semblant al futbol ja que l'encontre electoral per la lliga del govern s'ha guanyat en un ajustat marcador. Mentre que en altres lligues autonòmiques, com la que es va jugar al País Valencià, el Partit Popular es va tornar a emportar el triomf per golejada.I ja són molts anys de superioritat aplanadora. En la política, i en el futbol, m'agraden més els patits disputats on hi ha possibilitats de triomf per als dos equips. Hi ha més emoció. Però, en la lliga valenciana hi ha un equip que porta molts anys emportant-se la victòria. Les raons? Perquè saben fer bé el seu joc, net o brut, legal o il·legal, en ètica o sense ètica, però el que compta és el resultat final. Perquè els rivals no saben a que juguen: al 4-4-2, al 4-3-3 o crec que juguen a que cadascú es col·loque on puga i a córrer. Perquè la sort sempre afavoreix al guanyadors. O tal vegada perquè de tant en tant als que sempre guanyen els xiulen un penal a favor inexistent...

Deprès de tanta derrota el que sembla evident és que no hi ha una única raó per explicar els nefastos resultats. I en moment de crisi esportiva ja sabeu que la solució sempre acostuma a ser fer l'entrenador fora, però i si l'equip de l'esquerra no té ni entrenador? a qui tiren al carrer?

Paraules, paraules, paraules

Des de fa unes setmanes, les promeses , els debats, les "bajanades" inunden les mitjans de comunicació. Estem en campanya electoral.

Tot açò ja ho vam, viure fa uns mesos a les eleccions locals i autonòmiques. Els darrers resultats electorals a casa nostra van donar de nou majories absolutes, i això mai acaba massa bé. El fet de no tindre que negociar i dialogar amb altres acaba fent de les persones que tenen el poder una espècies d'éssers que creuen que caminen per dalt de la resta i només fan que mirar per damunt del muscle al món (siguen de dretes, esquerres o centre...). Mols polítics obliden que el poder i la fama són fruites de temporada, i que tard o d'hora sempre acaben podrint-se, i aleshores voldran tornar al camp a collir-les i s'adonaran que han estat tant de temps gaudint del seu regal que han oblidat anar a regar, a abonar i passar compte dels arbres, i ara ja no hi ha collita.

El que realment volia dir, és que aquestes setmanes de tanta campanya electoral el preu de la paraula és devalua molt, Tot s'hi val. I amb les mateixes eines que empra la literatura ara molts ens volen manipular i fer-nos creure que els hi donem la nostra confiança i ells ens salvaran del tot. I tot són paraules, paraules, paraules...

Que ens enamora

El tòpic diu que a un home se'l pot conquerir per l'estomac.

Si la frase la agafem al peu de la lletra podem caure en l'errada de considerar que l'art de la cuina es l'única matèria que una dona ha de controlar per assegurar-se l'èxit en els seus propòsits sentimentals. No obstant això, cal dir que som ja molts els homes que ens hem reivindicat en l'espai gastronòmic i hem assumit el paper de motor culinari de la casa (creació, mesura, precisió, composició, lectura -de receptes- i altres ingredients semblants fan de la cuina una activitat força engrescadora, almenys per mi).

Però també podem entendre la frase des del punt de vista més conceptual, i concloure que els homes tenim un estructura cerebral més elemental que les dones i per tant ens deixem dur més fàcilment pels estímuls bàsics, com el bon menjar. Això, a banda d'una realitat, és un fet de vegades positiu, però moltes vegades també resulta farragós.

Però tot açò venia per un dubte: Quines són les armes que pot emprar una dona per seduir a un home: el físic, una mirada, un gest... com ens han seduït a nosaltres? I amb paraules? Us han seduït amb paraules belles? Ens podem enamorar d'una dona que escriu textos que ens enganxen i que ens conquereixen? Estem enamorats d'ella o del seu geni literari? I si descobrim que el que ens ompli de plaer és poder gaudir de la seua genial capacitat per generar escrits que envaeixen tots els nostres sentits. Es pot conquerir a un home amb belles paraules? Jo no tinc dubtes.

Conversa

- Es talla, no t'escolte bé...
- Doncs res, ad(...), uidat!
- Adéu

Va acabar la conversa i es va apartar el telèfon mòbil de l'orella. Es va quedar mirant pantalla i va intuir que aquella havia sigut l'última vegada que parlaria amb ella. Va deixar el telefon a la butxaca i va pujar a l'ascensor, un espai que quasi sempre està fora de cobertura.

Regal dels oblidats als desagraïts que obliden

En aquest país nostre ni la mort de persones il·lustres mereix homenatges pòstums. No sé ni perquè m'ho pregunte, perquè dia rere dia veig com la indignació va cedint terreny a la indiferència. Però si bé ho pense, ja he pujat moltes vegades al tren de la indignació per fer un viatge cap a la estació de la indiferència. Em conec el paisatge de memòria.

Pense en les vegades que he sentit tanta ràbia envers algú o algun fet, i com a mecanisme de protecció personal he decidit optar per la indiferència. Alguns poden considerar que es tracta d'un fugida i una manca de maduresa, covard, ja ho sé, però que voleu que hi faça.

Crec que tos ens hem trobant davant una persona a la qual t'acostes amb tota la bona voluntat del món i et fot una bufetada moral. El pànic a aquestes situacions incòmodes ens fa posar-nos cuirasses que ens blinden i ens converteix en persones indiferents que prefereixen viure en un planeta imaginari abans d'acceptar la realitat.

Tota aquesta reflexió em ve desprès de la meua darrera fugida per per no endur-me la segona decepció del dia. La primera preferisc callar-la. Aquesta segona va vindre després de comprovar que al País Valencià no he trobat cap ressò desprès de la mort d'un dels poetes més rellevants de la nostre llengua. El passat dissabte va morir Josep Palau i Fabre, per sort per a nosaltres ell no va ser desagraït com ho han estat els valencians que no han ajudat a difondre el coneixment de la seu a obra i per això ens ha deixat la possibilitat de llegir, en la nostra llengua, poemes tants colpidors com aquest:

Comiat

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes…
-He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se'm moren a dins
I jo visc en les coses.

Els diners dels valencians al servei de Rajoy

S'acosten les eleccions i a València el clima cada dia està més ennegrit, com l'oratge d'aquest dies. Quan fa uns mesos des del Partit Popular Valencià van rendir les seues armes a la batalla electoral de Rajoy no pensava que arribaríem a la manipulació descarada i absoluta.
Això és com quan algú es decideix a fer alguna cosa que no està bé. La primera vegada mira cap a un lloc i cap a un altre amb la por que l'enxampen. Si la primera experiència acaba en èxit, sempre hi ha la possibilitat de repetir i la segona ocasió que repeteix l'acció ja ho fa amb més soltesa. I quan descobreix que pot continuar amb cometent accions sense ètica i rep cap resposta aleshores actúa sense cap vergonya. En aquest temps electorals sembla que tot s'hi val: la mentida, la manipulació, l'aprofitament dels recursos públics..

Dins d'aquest panorama un dels que ha pujat un poc més el grau d'indignació és l'ús que s'està fent dels informatius Canal 9. El model que fins ara aplicaven als informatius era alternar notícies sobre desgràcies en diferents parts del món, crítiques al govern central i elogis sobre que bé és viu a la Comunidad Valenciana, amb la Fòrmula 1, la Copa Amèrica i tot allò que està fent Camps per a que vivim al "millor lloc del món". I aquesta estructura dària d'informatius acaba calant en els espectadors: Tots volem creure que el que tenim és el millor i que estem millor que els nostres són els més bons. Autoenganyar-se per a no vore les pròpies misèries és una eixida tan fàcil!.

Però des de fa unes setmanes, amb l'arribada de les eleccions el Partit Popular ha decidit deixar de bada aquesta manipulació súbtil del mitjans de comunicació públic per apostar directament per la teleprediccació. Han vist que fent el que feien ningú deia res i han decidit fer un pas més, Total, desprès de tot el que han fet personatges com Fabra o Alperi i no han rebut cap càstig en les urnes? Què pot passar ara per emprar Canal 9 per al fer la seua propaganda política? Els valencians som així de mesinfots.

Des de fa algunes setmanes tenim una iniciativa per una Radio Televisió Valenciana plural (ací), i de la qual ja n'han parlat l'amic VK de Tirant a fotre i Vent de Cabylia.

Si teniu ganes de patir amb els vostres propis ulls tota questa manipulació podeu vore el canal de televisó per internet "RTVV manipula", on podeu vore resumides totes les accions més descarades de la televisió publica valenciana les últimes setmanes. Açò haurien de posar-ho a les Facultat de Periodisme!

I per a rematar el tema, ja no és prou en manipular el que vegem sinó que a més es vol tancar les portes a tindre visions des d'un altra perspectiva. Ho dic pel tema de l'anunciat tancament de TV3.

A Algemesí s'ha organitzat una comissió d'algemesinencs per la TV3, amb el suport d'Acció Cultural del País Valencià, i han convocat als ciutadans d'Algemesí i a tots els valencians a concentrar-se el dijous pròxim 28 de febrer de 2008 a les 19:00h en la Plaça Major d'Algemesí per defensar el dret a rebre TV3 en les nostres cases.

Baix mínims

Hi ha notícies que esdevenen com un virus silenciós que et contagia, i inexorablement, fan del teu esperit un bastió al servei de la desesperança i la infertilitat del teu esforç.

La notícia que m'ha provocat aquesta sensació és la publicada ahir, dilluns, pel diari El País, on destacava que l'índex de lectura en valencià està baix mínims, segons el según el Baròmetre d'hàbits de lectura i compra de llibres de 2007 elaborat per la Federació de Gremis d'Editors d'Espanya. La malaltia provocada per la lectura d'aquesta notícia.

L'índex de lectura en valencià estava en el 2006 en un 5,7%, una xifra més que preocupant. Però quan les coses van mal, sempre poden anar pitjor i en el 2007 l'índex ha caigut fins el 3,6%. Aquest fet ha provocat que la Comunitat Valenciana siga l'única de tot l'Estat Espanyol on ha baixat l'índex de lectura en la llengua pròpia de la Comunitat. A Catalunya i Balears l'index de lectura en català, es situa al voltant del 15%, mentre que a Galícia ha pujat del 3,6 al 3,9% la lectura en gallec.E ls únics que encara està per baix dels valencians són els bascos que estan en un 2,2% (tot i que han crescut respecte al 2006 on estaven en el 1,8%).

Aquesta notícia, com un virus, no contagia els esperits forts i preparats que saben que poden sofrir atacs, una malaltia és un procés de debilitació. I l'esperit dels que ens creguem açò de la cultura i de la lectura passa per una mala època. Plou sobre banyat. El signes de debilitat ja s'han anat mostrant des de fa anys, de fet fa algunes setmanes el sector del llibre aixecava la veu per denunciar l'oblit del govern Valencià respecte al món del llibre, els resultats d'aquella sembra no s'han fet esperar. Ací teniu la decebedora collita que ens porta el maltractament continu cap a la cultura.

I davant aquest panorama, per un moment tens l'esperança que tot açò farà reaccionar als representants polítics de la Generalitat Valenciana. Això seria el més evident en un país normal, però no al nostre. Amb tota la il·lusió del món vas a tocar a les portes de les institucions públiques valencianes per a presentar projectes engrescadors per fer remuntar els índex de lectura en valencià: "Lo siento pero la Directora General tiene problemas de agenda y no los puede recibir", "Envíeme un fax y ya le comuniacremos cuendo puede darles cita la Consellera".... i d'açò ja fa més de 4 mesos. Portes tancades, no hi ha reacció. Indignant!

Però, no caure'm en el desànim. Mire-m'ho per la part personal, i riure'm per no plorar. Si els índex de lectura en valencià estan tan baixos vol dir que encara tenim objectius que complir, i molta feina per davant. Si el nostre país tingués un índex de 100% de lectura en valencià no tindria feina ;)

Catarsi d'identitat

Els espais de trobada sempre són llocs plens d’històries. Una estació de tren o un parc són entorns on quasi bé cada dia es creuen vides que aparentment semblen molts diferents. La identitat de l’escriptor Joan Daniel Bezsonoff és com un d’eixos punt de trobada on es s’empelten tres cultures diferents. L’escriptor (d’avantpassats russos, ciutadania francesa i sentiment català) viu a Perpinyà i reconeix que està partit entre les tres cultures. En els seus inicis, aquesta singularitat podia despertar un cert encant, però després de huit llibres publicats, ja ens demostrat que un talent com el seu no sobreviu per l’exotisme.

Un obligat retorn als orígens, que tots fem en alguna ocasió de la nostra vida, ha estat el motiu que ha portat a Bezsonoff ha bastir el seu últim llibre, Els taxistes del tsar, on convergeixen la història del seu avi rus, la particular russofília de l’autor i l’estima per cultura catalana. Un còctel de ficció que esdevé tan real com la seua pròpia vida.

Al seua última obra ha apostat per un llibre més personal. Bezsonoff ha pujat al tren dels seus avantpassats russos per fer un viatge cap als temps de la caiguda dels tsars i de l’exili dels soldats blancs que van perdre la guerra. Eixe va ser el cas del seu avi Mitrofan que va nàixer a la ciutat russa de Vorònej el 1901, es va fer soldat de Nicolau II, en el bàndol dels perdedors, i desprès de la indefugible derrota va tindre que emigrar cap a Paris per acabar treballant de taxista, com molts dels russos que van emigrar a terres franceses.

Però cal tindre en compte que no estem davant d’una novel·la convencional, ni tampoc espereu una biografia i molt menys un dietari estricte. Ho és tot i no és res. L’obra està feta amb aquests trets elements, i d’aquesta barreja sap crear un el desconcert en aquells que no es deixen seduir per l’eixart de gèneres. Però aquesta curiosa conjugació esdevé la forma perfecta per destil·lar l’empelt d’identitats que atresora aquest escriptor.

Com en qualsevol intent de retorn al passat, Bezsonoff també s’ha trobat en els buits que deixa el pas del temps. I és allà on ha brollat la millor versió de l’escriptor de Perpinyà. La història de la vida del seu avi resulta la més atractiva, ja que com ha demostrat en anteriors ocasions sap fer un excel·lent ús dels elements històrics per a crear literatura. Com ell mateix ha reconegut, allà on no arriba la documentació, Bezsonoff ha tirat mà de la imaginació, i sembla un encert. L’avi es presentat a través d’un vidre translúcid des d’on l’observem com va oblidar la identitat cultural en el camí de fugida cap a Paris. Però, per l’altra banda i per un aparent atzar apareix en l’escena el personatge del germà de Mitrofan, Leonocid, per a posar el contrapunt i oferir-nos les dues acares de l’exili: Mitrofan oblidà els seus orígens i es deixa amarar per la cultura francesa. Eixe oblit voluntari de l’avi sembla que ha estat un herència involuntària que va rebre l’autor ja que durant molts anys, com ell reconeix al llibre, culparà de tot allò que li passa dolent al seu passat rus.

Però com ja hem avançat, davant l’exili hi ha un altra actitud més allà de l’oblit, i eixa és la representa el besoncle; Leonid, que va mantenir viva i activa la seua identitat russa.

Cal destacar que la part més novel·lística del llibre s’entremescla amb una mena de dietari, escrit en temps present i on Bezsonoff, ens confessa les seues digressions sobre el deler per aprendre la llengua russa i per poder llegir els clàssics d’aquesta cultura en la llengua original. A més, ens alguns capítols també es deixa dur per un aglomeració d’excessives i breus pinzellades que intenten traçar les rames del seu arbre genealògic.

En definitiva, un llibre amb un estil viu i captivador, amb una prosa dinàmica que esdevé un exercici literari de catarsi que tots hauríem d’encetar en algun moment de la nostra vida ja que “acceptant les meues contradiccions i l’aiguabarreig de les meues identitats, m’he reconciliat amb mateix”.

Ressenya publicada la Revista Caràcters núm 42

ELS TAXISTES DEL TSAR

Joan-Daniel Bezsonoff

EDITORIAL EMPÚRIES

Col·lecció: Narrativa, 301

Pàgines: 128

Any d'edició: 2007

Poda

Un matí de diumenge, aprofitant el suau sol d'aquest febrer, decidisc mamprendre una tasca que des de fa algunes setmanes tinc pendent: podar les plantes del balcó. Des de fa algunes setmanes aquestes habitants del meu humil tros de balcó semblava que havien perdut l'empenta amb la que creixien aquest estiu. Així que amb el poc bagatge agricultor que tinc em dispose a llevar aquelles rames que considere més dèbils, o massa velles, o excessivament retorçades... Sembla que l'hivern és l'època de fer aquest tasca al jardí i al camps, per així possibilitar que en arribar la primavera la planta aprofite tota la seua força en aquelles rames que nosaltres hem escollit com les millor per a ella. Em capfique en la feina, i l'absència d'experiència dóna el control total a la teoria. Aquesta si, aquesta no.... i aquesta rama de generi, no sé... està molt retorçada, però té un flor tan bonica, que faig?

Unes hores desprès, ja de nit, quan m'he netejat la terra de les mans pense en aquesta activitat de podar, podar és escollir. I em venen els dubtes: Hauré podat les rames correctes?

A la vida moltes vegades no tenim altra opció que podar si volem créixer i així omplim (i omplirem) moltes bosses d'escombraires amb les rames que un dia vam decidir tallar. No sabem si les rames que ara ja s'han podrit haurien estat millor que les que ara tenim al nostre balcó. Per sort i també per desgràcia, sempre ens queda un xicotet espai de dubte per saber si aquella rama retorçada però amb aquella flor tan bonica la hauríem d'haver tallat o no.

PS: Per cert, hui, 11 de febrer de 2008, "Parlant de Sirenes" fa 3 anys del seu primer post. Com a regal li he donat una nova foto de capçalera.

Juli Capilla guanya el premi Tardor

La premsa de hui ens porta una bona notícia. Juli Capilla ha guanyat el XIII Premi Tardor de Poesia. amb el poemari Aimia. L'obra es publicarà a l'editorial Aguaclara.

Enhorabona!

Juli ha explicat que el títol del recull rescata una paraula que empraven els trobadors occitans per a designar a l'estimada i amiga, Aimia. En total el poemari arreplega 25 poemes i un epíleg, on segons avança Capilla ha reflexionat sobre una relació d'amor. L'autor ha destacat la presència de “la pulsió erótico-amorosa i el conflicte ètic i moral” recollida de l'obra de Ausiàs March i la influència de la “desinhibició” que ens transmet la poesia de Vicent Andrés Estellés.

Podeu llegir a Juli Capilla al seu bloc: Va de bo, cavallers!

Recull de premsa de la notícia del premi:

Juli Capila gana el premio Tardor con un poemario en valenciano al Levante-EMV
Aquest titular del Levante-EMV destaca el fet que el poemari estiga en valencià, de fet crec que en 13 edicions d'aquest premi de Castelló aquest és la tercera obra en valencià que ha estat premiada. Un fet que li dóna més valor al treball de Juli.

El valenciano Juli Capilla gana el Premio Tardor con su obra 'Aimia' a El Mediterraneo.
En aquest cas el diari de Castelló destaca el fet que no siga castellonenc i defineix al guanyador com "valenciano". Per experiència pròpia us dic que en aquesta redacció tenen prejudicis i volen deixar clar que valenciano és diferent de castellonenc, per a ells, molt diferent, i així ho fan notar.
Un altre apunt interessant és que en l'edició en paper trobem un foto de l'acte on vegem a Juli al lliurament del premi mentre parla l'alcalde de Castelló, el senyor Fabra. Podria contar-nos al seu bloc si a més del premi també va aprofitar per comprar loteria a Castelló (allí sempre toca, sobretot a alguns presidents de la Diputació) o per a apuntar-se al pròxim Trofeu de Golf de la Comunidad Valenciana que també es farà a terres castellonenques (al club del president de la Diputació de Castelló). M'oferisc a fer-li de Caddie.

Juli Capilla, con su obra Aimia, gana el 13 Premi de POesia Tardor que patrocina el Ayuntamiento de Castellón, des del propi Ayuntamiento.

Juli Capilla gana con 'Aimia' el XIII premio de poesía Tardor de Castellón, a Terra

Juli Capilla gana el premio de Poesia Tardor, al Bloc Poemas del Alma.

El mostre dels malsons

La setmana sembla eterna.. Ja porte sobre el muscle dos malsons.
Tot comença igual: Enmig de la nit, unes poques hores desprès caure al llit, em desperte de sobte.El ritme cardíac és alt, i una freda suor comença a relliscar per l'esquena. Els ulls se m'obrin de bat a bat, com aigua de sèquia que esclata una comporta per inundar el camp. Entre la vigila i el somni m'assec en un cantó del llit. No puc perdre temps. A palpentes isc de l'habitació i busque l'olor de menjar. Inexplicablement ha esclatat a dins meu una gana desmesurada. Camine pel corredor i comence a notar els primer tremolors. La força de les cames minva com un ciri que va apagant-se poc a poc. Per fi, davant de la nevera, rescate àpats prohibits que devore sense degustar. Cansat, desesperat i espantat m'assec al tamboret de la cuina i em quede mirant el rellotge digital de la ràdio. Són les quatre de la matinada. Ara escalfaré un poc de llet i esperaré que em retorne la son. Tornaré al llit i demà al matí em despertaré amb el dubte si tot ha estat tot un somni o sirealment fa unes hores vaig estar de nou abocat al precipici.

Ja porte dos nits en aquest malson. I ara que s'acosta la nit, com un xiquet poregós sent el pànic de tornar a tancar els ulls per si el dolç mostre que corre per dins meu decideix tornar a eixir de l'armari... em despertaré per escapar cap a la cuina?

Abracadabra

Una de les funcions que més m'agrada de l'Ipod, és la Reproducción Aleatoria, una opció que et va posant cançons de la teua discografia a l'atzar. Això provoca que, sense espera-ho tonen a la teua oïda, cançons que fa anys que no escoltaves. I això de vegades és com un viatge al passat, perquè les cançons són moltes vegades la banda sonora d'un moment de la nostra vida. I quan sona la melodia retornes a instants, a perfums, a abraçades, a carícies, a nits, a viatges que estan a la nostra biblioteca de records.

Ahir sonava una cançó que feia molt de temps que no escoltava... Abracadabra de Sílvio Rodríguez.

He estat cercant allò que s'amaga darrere de la paraula Abracadabra, una paraula màgica que s'empra en moltes llengües i sota la qual s'amaguen encanteris i sortilegis. De vegades, les paraules són la millor medicina, hi ha tanta gent que posa la seua fe en els silencis i en les creences en foscos ritus religiosos que prediquen la necessitat de patir per arribar a alguna cosa millor... com es poden invocar les ferides? "como si nos faltaran las penas"

Yo no se
cómo hay quien malversa la vida
cómo hay quien invoca una hérida
como pueden gastar el amor.
Yo no se
(Como si no faltaran las penas;
como si nos sobraran las cenas
como si diera dicha el dolor.)
Yo no se
si el mal tiempo trae mala fe;
si la desesperación hace blanco
y se cierran los laicos colegios;
si se vuelve al sortilegio
y aprendices de delfín
creen llegar a Merlín.
Yo no se
si el mal tiempo trae mala fe,
pero a mí lo que me embruja es volar
y hechizarme con tus sortilegios:
soy brillante en tu colegio;
subo nota en el amor,
vuelo allí
como al sol
un colibrí.

Abracadabra,
curandera mi palabra,
todo mal pone bien,
sana del odio y vacuna también.
Abracadabra,
siga la pata en su cabra,
girasol, alhelí,
la mariposa besó al colibrí.

S.R.

El silenci dels Camps oblidats

Aquestes setmanes que el senyor Gonzàlez Pons s'ha convertit el gran defensors del valors valencians i que no para d'eixir a fer declaracions a tots els mitjans de comunicació plenes de ràbia i oportunisme contra "tots" els seus adversaris. Ara és el moment de fer-li memòria de totes les seues accions i "desplantes" que ha fet durant tots els seus anys al poder. No entenc com els valencians no castiguem la manca total i absoluta d'honestedat que han demostrat aquest tipus de dirigents. Que passa quan arriben una eleccions i polítics com Gonzàlez Pons ens volen vendre una imatge que no és real? Doncs passa que aquest model s'emporta majories absolutes al País Valencià... Quin mal de panxa és fer eleccions al nostre país: És com vore una Tragèdia. Sobre l'escenari un primer acte d'hipocresia i mentides, un segon acte on es fan públiques totes les malifetes que han fet realment tots aquests dirigents i acte final on els roïns s'emporten la majoria absoluta i són els triomfadors. I el públic amb un regust ben amarg cap a casa i pensant "la vida no és justa".

El programa CQC va fer un interessant reportatge aquesta passada setmana sobre el silencis del president Camps. El Col·legi de Periodistes Valencians ha recordat que el "Molt Honorable" porta molt de temps callant davant les preguntes que no li convenen. Indigneu-vos un poc més que ja estem en l'acte segon de la Tragèdia d'enguany. L'escena final el pròxim 9 de març.

Adicció i dependència

Cerque a la xarxa la definició de l'addicció. I em trobe a mi mateix.

Portava el tema al cap feia dies i el dilluns a la nit el programa Entre Línies de Tv3 tractava el problema d'una addicció de moda, l'addicció a la cocaïna. Els productes psicotròpics sempre han estat presents en la història de la humanitat. I ara toca la cocaïna, una realitat que quasi tots sentim a prop. Actualment és fàcil aconseguir-ne, i ha entrat dins els hàbits socials de consum d'una desmesurada quantitat de persones. En quantes sales de festes de dinars o sopars heu vist (o patit) taules amb nàufrags solitaris que escriuen silenciosos missatges d'auxili. I mentre, als serveis es fan continus immersions als blancs fons marins. Una poètica descripció d'una escena massa vegades viscuda.

La realitat és aquesta: Tots controlen i saben dir prou. Però, i quan no ho poden dir. No vull fer cap al·legat del Projecte Home, ni em plantege cap voluntat de rescat. Ja s'ho farà cadascú en les seues neurones.

El meu caràcter em porta a delinquir, i em converteix en lladre dels pensaments d'aquests "enganxats" a les drogues. Als que estan capficats en aquest món (i pels quals puc sentit algun tipus d'estima) els puc dir que no siguen uns inconscients, que miren la vida amb altres expectatives... però les addicions no en saben de paraules com "voluntat" i "control". L'addicció és una situació entre la fisiologia i la psicologia que des de fa anys és objecte d'estudis científics. I quan ja m'he fet amb els seus sentiments d'addicte em veig a mi com un "addicte": He sentit (sent!) la necessitat: de fer esport, de prendre cafeïna, d'escoltar la ràdio per la nit, de sentir a prop a algunes persones (encara que siga la seua veu). I quan no ho tinc em trobe malament des del punt de vista psicològic i fisiològic. Sóc addicte a aquesta enumuració de coses, i sóc "depenent" de la insulina i del sucre. Quan l'adicció crea dependència us assegure que no hi ha "control" ni "voluntat" que valga, ho he viscut. I aleshores, quan recorde aquesta experiència trobe més difícil aconsellar a aquells que estan "enganxats" perquè arribe a la conclusió que les persones tenim unes dependències que són "impossibles" de traure de damunt. No podem deixar de ser dependents d'alguna cosa, el què cal fer és escollir millor quines són les nostres addicions.

La lectura i l'IJam

Fa unes setmanes es va fer la festa del món Mac (Macworld). Amb l'esperada presentació de novetats de la gran companyia apple per als pròxims anys. Ja sabreu les novetats que han presentat entre les que destaca el Macbookair, un disseny elegant, unes mides sorprenents i un preu prohibitiu. (una definició per a molts productes apple).

Però un dels fets que m'ha deixat un poc preocupat van ser les paraules del "cap" d'Apple, Steve JObs, quan li van preguntar sobre el Kindle d'Amazon i va respondre que aquest nou aparell no tenia futur perquè els americans ja no llegeixen. Jobs va dir "No té res a veure amb si el producte és bo o dolent, el fet és que la gent ja no llegeix. El 40% dels nord americans llegeix un llibre o menys a l'any. Tot el concepte s'esquerda des de la base perquè als Estats Units la gent ja no llegeix". Segons informa el bloc de Beat.cat

A més de considerar l’enveja i la crítica cap a altres projectes empresarials de competència directa, Jobs posa al descobert una dada més que preocupant, a més resulta que aquest Gurú, creu que la situació no millorarà sinó que anirà a pitjor. Mal anem si no llegim. Però, cal tindre en compte que la lectura no només es fa als llibres, també es pot fer a les pantalles. Jobs estarà segur de la seua afirmació?

I mentre, al nostre país el que triomfa és l’Ijam 5Js. Un projecte molt simpàtic que ha copiat l’estètica Apple per a posar al descobert, una vegada més, el poder del màrqueting. una paròdia Genial! Visiteu també la web de l'Ijam. Al senyor Jobs li podríem dir que en el futur els nord-americans tampoc navegaran per internet en el seus MAcs, ja que preferirà gaudir del nou Ijam. Tot i que es poden fer les dues coses

La farsa o l'encert

Hui m'envia un correu un lector per comentar una excel·lent novel·la d'un escriptor valencià. La narració està ambientada en un país llunyà, a l'altra banda de l'Atlàntic, i aquest lector em confessa que va llegir aquest novel·la uns mesos abans de visitar personalment el país on passa la novel·la, "i desprès quan vaig fer el viatge i estava allà vaig recordar alguns passatges del llibre", m'apunta el lector.

I ara com li dic al lector que l'autor del llibre va confessar públicament que no ha estat mai en el país on ha ambientat la seua novel·la.

He de felicitar a l'escriptor? He de descobrir al lector la farsa de la creació literària?

He descobert un cementiri... de llibres

Milers de finestres i cors
t'esguarden com bulls i et regires
(Pere Quart)

Com si fos Daniel, el protagonista de La Sombra del Viento, em porten a una llibreria que es troba en el centre de Barcelona, "ací segur que no has estat mai", m'anuncien. I té raó el meu guia. En els anys que he viscut a Barcelona he recorregut algunes llibreries, tal vegada les de més renom, i entre els seus passadissos he passat moltes hores. La central del Raval ha estat una de les meues preferides: baixar a Plaça Catalunya, caminar un poc per la Rambla i deixar-se seduir pels primers estrets carrers del Raval que et conviden a girar a la dreta, i desprès d'una passejada arribar a la porta de la Central, i submergir-se entre les inabastables novetats d'aquesta llibreria especialitzada en humanitats.

Aquell indret era un indret feliç
M'hi perdia feliç solitari
(Joan Teixidor)

Però, descobriré un indret nou. Caminarem per La Rambla, però en aquesta ocasió girarem a l'esquerra, a les portes del Barri Gòtic i seguint el carrer Canuda ens trobem de seguida amb l'establiment promès davant nostre. És una llibreria de llibre vell, de segona, tercera o oblidada mà. Sense dubtar-ho entrem i ens trobem en la primera sala de la llibreria. Davant nostre un sostre alt, un perfum singular de pàgina esgrogueïda i una inesperada inundació de prestatges atapeïts. Llibres amuntegats a una banda i l'altra, en castellà i en català, "tots 4 euros" ens informa un cartell escrit a ma sobre un pila de llibres en català. Montserrat Roig, Mercé Rodoreda ... són alguns dels noms que trobe ràpidament entre els volums en oferta . El meu acompanyant agafa un llibre i em mostra la portada, "has llegit aquest?": Vals, Francesc Trabal. Li dic que no amb el cap i em contesta que és una llàstima.

Estem a la primera sala de la llibreria i no puc estar-me quiet: mire, llig, camine. Estic emocionat. Deixe els llibres en català i em dedique a la prestatgeria d'enfront on trobe títols en castellà. Tampoc hi cap ordre, i només pots trobar un exemplar de cada llibre: tapa dura, rústica, vells, de saldo, grans grups editorials, editors oblidats, escriptors consagrats, escrivents perduts en la desconeixença que regala el pas del temps. Cada llibre és únic, ací.

La vida ens era una sorpresa,
una granota viva a la butxaca,
(Vicent Andrés Estellés)

Decidisc explorar tota la llibreria i deixe aquesta primera sala per baixar tres o quatre graons. Camine per un ample passadís ple de llibres d'art, al fons puc intuir un bust de Cervantes davant una columna que dona la benvinguda a la segona estança de la llibreria. El sostre és més baix i el parquet del terra està esbufegat per la humitat, i això provoca que a cada pas grinyole la fusta. Guies de museus, reculls de fotografies de Londres escrits en francès i desmembrats volums d'enciclopèdia m'acompanyen fins la segona sala, on no sé que trobaré.

(continuarà)

El sol d'Alacant i la tendresa

Aquest setmana, per qüestions de feina he tingut que fer més hores de cotxe de l'habitual. Un improvisat, però profitós viatge a la Universitat d'Alacant m'ha ajudat acostar-me per unes hores a la realitat d'algunes persones que viuen i treballen per dignificar el fet de viure en la pròpia llengua, la que han parlat al seu poble, en un entorn on sembla cada vegada més complicat. Molta gent de la Marina o de l'Alcoià s'aplega a la Universitat d'Alacant, i porten fins aquell territori privilegiat la cultura dels seus pobles. Aquest campus universitari realment sembla un paradís, per la ilusió que hi posen en la seua feina molts dels professors que allà treballen (com molt bé coneix l'amic Eugeni Alberola), i també per l'entorn arquitectònic que han creat. Passejar per allà al migdia i recollir el sol d'hivern ha estat tot un plaer, i m'ha servit per furtar-los un poc d'eixa llum esplendorosa, rítmicament brillant, enlluernadora que ens comentava Juli Capilla. Però, el paradís sap que està enmig d'un territori amenaçat, i quan tornes cap a casa et trobes de cara amb la realitat.

Però, els viatges d'aquesta setmana també han servit per accelerar el procés d'audició del darrer disc de Llach, Verges 2007. És l'enregistrament sonor del darrer concert que va fer el cantautaor català. Entre cançó i cançó va xerrar molt... tenia moltes coses a dir. Desprès del bany de sol alacantí, tonrnat a casa vaig patir algun tipus d'efecte secundari perquè no pare de donar-li voltes a a una reflexió que fa Llach abans de la cançó la tendresa. El cantant català ens recorda que les paraules que hui en dia estan tant d'actualitat com: competitivitat, efectivitat, boncopdecolzebendonat.. no ens poden donar mai la felicitat, mai. Perquè la felicitat es troba en paraules com tendresa, bondat... I acaba diguent que la nostra societat anirà un poc millor el dia que els nostres menuts quan els pregunten que volen ser quan siguen grans responguen" Jo vull ser bona persona".

He trobat la cançó Tendresa..

Cincuenta y un años, nueve meses y cuatro días

Aquesta setmana s'estrena la versió cinematogràfica de "El amor en los tiempos del cólera". Aquest és una de les meues novel·les de capçalera, l'he llegida, l'he regalada, l'he recomanada.... Mentre acarone la portada que tinc damunt de la taula recorde la primera lectura que vaig fer d'aquest llibre i encara m'esborrone.

Per aquells que encara no l'han llegit he de recomanar-los la lectura d'aquesta obra de García Márquez. És una novel·la d'amor, d'un amor en majúscules, un amor d'eixos que es queden per a sempre en el record. Jo el porte ben endins. És un llibre lent i suau, les pàgines es confonen entre minucioses descripcions i les paraules cauen com un plugim que va amarant l'anima. De fet, he de confessar-vos que, si alguna vegadahe de definir com és l'amor pense en Fermina Daza y Florentino Ariza.

Vaig arribar al llibre de El amor en tiempos del cólera en plena adolescència, i tal vegada és una bona etapa de la vida per deixar-se dur per aquesta història d'amor. En el meu cas, García Marquez ja m'havia conquerit amb Cien años de soledad, i amb aquest segona lectura em donar el tret de gràcia per fer-me un aferrissat lector de la seua obra.

Ara arriba la pel·lícula. El fet que Javier Bardem estiga al repertori ja m'ofereix una certa garantia, però tampoc vull deixar-me dur per la meua passió per la novel·la que ha inspirat el guió, el fet de passar a la pantalla és un altra història. Ací està el tràiler per anar obrint boca:

Un amic impertinent i Polònia

La vida en comunitat necessita d'una sèrie d'actes que ajuden a fomentar la cohesió. El símbols, les banderes, les celebracions... ajuden a un millor clima de convivència. Una de les activitats que també ajuda molt a crear complicitats és el fet de riure junts. Compartir somriures és una activitat molt sana. Per aquest motiu, considere molt positiu un programa com Polònia, de TV3. Riure dels polítics i altres personatges públics, de les seues dèries, de les seues manies, dels seus enfrontaments... ajuda a obtindre un altra perspectiva de la realitat i a més fomenta la sanitat mental de la població. De vegades, per poder suportar la realitat només queda la possibilitat de riure's d'ella... (això o el suïcidi). Els espais com aquest ajuden a fer societats més lliures i més sanes. Ja sabeu que un programa que seria impossible de fer al País Valencià (que li ho pregunten a Xavi Castillo), ací, els nostre governants ja posen l'humor ells mateixa.

Aquesta catarsi de l'humor també ha aparegut en la meu vida particular. A la meua colla d'amics, des de fa ja més de 5 anys (no sé si són mes) s'ha imposat la nit del regals de l'amic invisible, la darrera va ser el passat divendres. Res de nou ja que això passa a moltes famílies i colles. Però, el més singular és que en aquestes trobades dels 12 amics el regal bo ha passat a un segon terme, i el que ha guanyat importància és el regal "impertinent", que es tracta d'un regal que posa al descobert les errades, defectes, secrets inconfessables de la persona destinatària, amb la complicitat de la resta dels amics. No descobriré cap nom concret ni cap regal però podeu imaginar temes com: els singulars gustos musicals, els problemes de puntualitat, els desenganys amorosos, les manies personals... quasi tot és un bon motiu per fer broma. I això el que fa és provocar el somriure, assumir els defectes personals amb humor i crear una complicitat al grup que d'aquesta forma, i almenys una vegada a l'any, posa sobre la taula aquelles recriminacions que tal vegada no es dirien mai.

Any nou Xino

El tema d'aquesta setmana en molts blocs és fer públics els desitjos per als pròxims 12 mesos. I per unes hores he tingut la temptació de deixar-me dur i seguir el mateix camí. Però, m'he aturat a temps per culpa de dos obstacles que m'han rescatat d'aquest espiral d'autoexigències a llarg termini:

1) No crec en el finals d'any convencionals: en el 31 de desembre. Per a Hisenda i per a la resta de la burocràcia està molt bé, però crec que el cap d'any particular és la nit abans de l'aniversari. Fa uns mesos ja vaig patir (?!) aquesta sensació, i allò si que va ser una nit de cap d'any, a més, agreujada pel canvi de dècada que em va vindre damunt, que voleu que hi faça? Per tant, ara tot el rotllo aquest del nou any ja em sona a "llibre rellegit". Les comparacions són odioses.

2) La penosa entrada en el nou any. Una anècdota personal.
El nostre sopar de cap d'any (jo i els meus amics) va ser tan kafkià que ens provoca un fart de riure. No acostume a viure una nit de cap d'any de grans celebracions, però tampoc esperava açò: L'entorn era hostil ja que la nit del 31 quasi tots els restaurants de van decidir tancar les seues portes o be posar uns preus per sopar prohibitius. Davant aquestes circumstàncies, contra les que vam lluitar, ens van vore abocats a reservar taula per sopar la nit de cap d'any en un restaurant asiàtic "wok directo". El panoram,a ja pintava mal d'eixida, però era això o res. Desprès de telefonar 4 o 5 vegades per fer la reserva quan arribem a les 22:34 de la nit del 31 de desembre el propietari oriental del restaurant (al que li costava molt fer-se entendre) no ens havia reservat taula. L'enfrontament no entra dins la seua filosofia de vida dels orientals i finalment va optar per una nova estratègia per fer complir la seua paraula. El propietari va subornar i extorsionar a 4 o 5 taules per a que canviaren de lloc o per a que ens feren el cafè a la barra. La cosa ja començava mal, però sempre pot anar a pitjor. Finalment, ens va col·locar en un corredor del restaurant. Un mal lloc perquè es veu que el local no tenia porta posterior i es els "xinets" es passaren tot el sopar passant-nos contenidors de deixalles pel costat de la taula. I Així és dificil menjar qualsevol cosa, i menys menjar oriental... Alguns no s'ho podien creure que el sopar fos així, ("si almenys tinguérem alcohol la cosa es podria portar millor", apuntava algú, però no ens havia donat temps a beure el suficient per assimilar la situació). Per a rematar la nit (sempre hi ha un remat), quan s'acosta l'hora de les campanades el propietari del bar puja el volum de la ràdio per prendre el raïm amb les campanades(jo no acostume a menjar-lo però per solidaritat em vaig afegir en una quantitat inferior). "Va, va que queden 3 minuts" va dir un amic. I de sobte, el comentarista de la ràdio diu: "quedan 20 minutos para la una"... tots ens quedàrem descol·locats, però la il·lusió superava la realitat i esperàrem amb cara de tonyines a certificar que passaven les 12 de la nit i la ràdio seguia posant música...."Ja passen dos minuts de les 12", va certificar l'amic Marcos amb precisió horària. Hauríem de posar molta cara de llàstima perquè la única cambrera del bar xines que no era oriental, en vore la nostra taula on alguns ja s'havien preparat el raïm peladet i sense pinyols, es va acostar i amb una botella de coca-cola buida i una forqueta va començar a tocar les campanades..."Primero los cuartos..." va dir... Per no fer-li el lleig tots començaren a menjar-se el raïm, però les rialles davant aquella situació kafkiana no deixaven engolir... Finalment, amb la tercera campanada l'amic Pep va dir la frase que resumeix la nit: "Jo així no puc..." i va deixar de menjar raïm.

En resum, per aquestes dues raons és mes fàcil entendre perquè, per a mi, aquesta entrada en el nou any no ha suposat cap fet especial.

Bon any a tots...

Cançó de Nadal

El fin de año huele a compras,
enhorabuenas y postales
con votos de renovación;
y yo que sé del otro mundo
que pide vida en los portales,
me doy a hacer una canción.

La gente luce estar de acuerdo,
maravillosamente todo
parece afín al celebrar.
Unos festejan sus millones,
otros la camisita limpia
y hay quien no sabe qué es brindar.

Tener no es signo de malvado
y no tener tampoco es prueba
de que acompañe la virtud;
pero el que nace bien parado,
en procurarse lo que anhela
no tiene que invertir salud.

Por eso canto a quien no escucha,
a quien no dejan escucharme,
a quien ya nunca me escuchó:
al que su cotidiana lucha
me da razones para amarle:
a aquel que nadie le cantó.

Mi canción no es del cielo,
las estrellas, la luna,
porque a ti te la entrego,
que no tienes ninguna.
Mi canción no es tan sólo
de quien pueda escucharla,
porque a veces el sordo
lleva más para amarla.

(S. Rodríguez)

Albelda, el valencià

Supose que no m'havia de preocupar tant, però vore hui les llàgrimes d'Albelda m'ha fet sentir malament. Tal vegada el fet concret importa poc, perquè no serà ni el primer ni l'últim jugador de futbol que es retira... No vull entrar en debats futbolístics sobre si realment està en el moment de penjar les botes o no, o si ha sigut decisió del Koeman, o si ha sigut una operació de Juan Soler per netejar el vestidor de la gent que no pensa com ell... tot això li pot importar a molta gent, però, el realment preocupant per mi és el fet de com els valencians acomiadem a aquells que han fet alguna cosa important. No és el primer valencià que recull aquesta ingratitud.

David Albelda és un xicot de la Pobla Llarga que parla en valencià i es sent valencià. Amb molt de treball s'ha guanyat el lloc de capità d'un dels clubs més importants d'Europa, ha guanyat lligues, copes i ha jugat finals. És un "personatge " valencià. I en lloc d'emprar el seu treball i el seu esforç com un fet identificatiu per a tots els joves valencians, el que fa aquesta societat nostra és tirar-lo per la porta de darrere, i trencar un símbol més d'aquesta societat tan mancada de referents. Que menys que un mínim reconeixement i una eixida digna del club de la seua vida. Supose que molta gent pot opinar que no s'ha fet bé, el mateix, però la realitat és un altra. Com també pensa molta gent que l'explotació del territori valencià no és convenient, però les majories absolutes configuren un altra realitat.

A la política ja hem vist com van les coses, a la cultura més del mateix (amb els cantants, escriptors valencians que semblen ser invisibles...) i a l'esport, que la cosa semblava que, per sort, no estava així, ara ja va pel mateix camí. Ara, qui farà les rodes de premsa del València Cf parlant un valencià de la Pobla Llarga que feia goig d'escoltar?

Coses que no voran a Alacant

Aquest és l'espot que s'emetrà per TV3, gràcies el conveni entre l'Associació d'Editors i el Departament de Cultura. Canal 9 també fomenta la lectura en Valencià, és veritat, el passat mes de juliol va passar els spots que va fer la Fundació Bromera per a la campanya "Llegir en Valencià"

Ipod, podcast i manies

Aquest títol de post fa uns 10 anys hauria semblat un joc de paraules sense aparent significat. Actualment, és un parella de termes que barrejats de forma adient m'ha seduït per complet.

Des de fa alguns dies, i per contagi pel post La genètica i l'atzar de Tirant al cap, estava recordant el moment en el que em vaig fer lector. Personalment, considere que un lector no és fa a la infantesa, és fa a l'adolescència, quan pot decidir per ell mateix. Amb això no vull dir que la infantessa no siga una etapa important per a fer lectors, és una base fonamental que condiciona molt el camí cap a la lectura. Però a la fi és una decisió personal i assumida. Però, un altre dia ja parlaré d'aquest moment de fer-se lector.

Allò que volia comentar hui és el gran descobriment que el meu Ipod ha fet amb els podcastings. Moltes emissores de ràdio comencen ja a posar els seus programes de ràdio a la xarxa, i amb un parell de clics des del programa Itunes pots tindre al teu Ipod de forma actualitzada aquells programes que t'agrada escoltar. La Ser ja ho té en quasi tots els programes i un altra que va per davant és Icat. Aquesta emissora de Catalunya Ràdio és altament recomanable, almenys a mi em sedueix molt el seu lema que és: "música i cultura". Perfecte!

Quantes vegades he pensat que seria ideal poder escollir el moment que vols per escoltar el programa de ràdio que t'agrada, aixòi és el podcast A la televisió també està arribant el podcast amb les pltaformes digitals (iplus o imagenio ja ho ofereixen).

En el meu cas la ràdio juga un paper molt important en la meua vida. El procés de fer-me oient va començar quan era ben menut i tenia por per les nits. Aleshores vaig descobrir la ràdio, un mitjà que m'oferia una veu que em parlava tota la nit i no em deixava sol. En aquells primers anys la meua hora d'anar a dormir era l'hora dels programes esportius (el gran moment de José Maria Garcia i el naixement de El Larguero), i em vaif enganxar a ells. Però quan em vaig fer més major l'hora de dormir també es va allargar i desprès d'escoltar els esports vaig passar a programes de matinada (sempre recordaré a Gemma Nierga en Hablar por hablar, quantes nits junts em passat). Aquesta afició personal va crèixier amb la deformació universitària, on no només escoltava molta ràdio, fins i tot la feia. Però vaig descobrir que el meu veritable lloc no estava davant del micròfon, sinó darrere del transistor.

Una confessió final: Amb els anys, han vingut noves ràdios, mp3, ipods i també altres programes i altres veus a omplir la buidor de les nits. Però allò que és manté ben viu és la meua necessitat d'escoltar un xiuxiueig a l'orella abans d'anar a dormir. Manies.

La hipoteca de ser catalans, valencians i balears

Si els catalans han de pagar un elevat preu per mantindre la seua cultura al seu país, als valencians ens costa un ronyó sobreviure en la cultura pròpia. Patrícia Gabancho, una argentina que va arribar fa 30 anys a Barcelona ha escrit t diversos llibres sobre la cultura catalana, i en el seu últim, El preu de ser catalans. Una cultura mil·lenària en vies d’extinció, analitza la realitat i els reptes de la cultura catalana des d’un punt de vista actual i sense complexos.

Aquest llibre parteix d’una veritat incòmoda , especialment per a molts polítics espanyols: els territoris que tenim dues llengües tenim dues cultures. El raonament és senzill: Una llengua és comunicació i et relaciona amb el teu entorn i per tant no és el mateix créixer en castellà que créixer en català, “desenganyem-nos d'una vegada i acceptem que tenim dues comunitats culturals: permeables, però dues cultures”. I amb aquesta convicció cal bastir el futur de la cultura i desmuntar els discursos culturals de molts polítics que ens han intentat vendre la idea que “tota la cultura que es fa al nostre territori és cultura catalana” (o valenciana).

El preu de ser catalans, un llibre fresc i amanit amb moltes anècdotes amb noms i cognoms, posa en evidència aquesta biculturalitat dels catalans, que el valencians i els balears també viuen. Enmig d’aquest pacífic enfrontament, la cultura pròpia sempre resulta perdedora. És un problema d’actitud ja que la renúncia permanent a expressar-nos en la nostra llengua davant un interlocutor que només parla en castellà fa forts als altres. Reflexionem: A quin lloc del món entres a qualsevol botiga i no pots parlar en la llengua del país? Ací ens passa i nosaltres tant contents. Una realitat que denuncia aquest llibre i que ens fa vore que el complex de vençut ens ha calat massa endins.

Però l’assaig de Gabancho no s’atura en analitzar aquest desastrós present de la nostra cultura a Catalunya. També fa un profecia de quin serà el futur en dues generacions: l’extinció. I una de les raons cal buscar-la en el fracàs del model pujolista que alguns socialistes també van intentar seguir a terres valencianes, però amb molta menys convicció. Es va posar l’esforç en l’educació en la llengua pròpia de les futures generacions, però alguna cosa no ha funcionat quan hi ha milers i milers de nois nascuts i criats a Catalunya que són tan espanyols que no saben ni on està el país que els ha obert possibilitats al seu futur.

A la cultura que domina el mercat, la espanyola, ja li va bé que els polítics aposten en aquesta situació de conflicte per deixar que siga el mercat qui decidisca, “no cal influir en la població que ella trie lliurement” ens diuen alguns consellers. Lliurement? Quan tots els mitjans de comunicació, inclosa la televisió autonòmica valenciana, les comunicacions oficials, la música, els discursos dels dirigents i moltes altres aspectes són en castellà, no hi ha llibertat. Estem davant una elecció manipulada on només cal donar-li una almoina a la nostra cultura, per a seguir rient-se, en castellà, de nosaltres.

Però les raons no sempre venen de fora. Gabancho apunta que una de les errades de la indústria catalana ha sigut intentar lluitar cos a cos amb la cultura espanyola. Alguns catalans, valencians i balears han cregut que ens calia una cultura populista feta en català per a la gran massa, però la gran massa no consumeix aquests productes culturals en català i els resultants són quasi sempre decebedors. I quan el mercat ens dóna l’esquena apareixen les xifres negatives que alguns empren per justificar la seua aposta pel castellà i per deixar morir la nostra cultura amb un argument que la societat capitalista ha convertit en incontestable: No és rentable.

La realitat és que la cultura catalana sempre demana un punt més d'exigència al consumidor, no hi ha cultura “fàcil” en català i d’aquest obstacle cal fer una virtut. Cal apostar per l’elitisme per a bastir una cultura de prestigi que ens done la força suficient per suportar les escomeses que ens fa la nostra enemiga íntima, la cultura espanyola amb el seu predomini en el mercat

I amb tot açò, amb un territori cultural no massa extens com el nostre no podem deixar de banda totes les realitats que el conformen. I en aquest llibre la realitat valenciana, i balear han quedat massa de banda. Però aquest fet no lleva que siga una obra necessària que serveix com a despertador de consciències adormides i com antídot als hipòcrites discursos dels nostres polítics que baix la falsa convivència cultural continuen alimentant el creixement de la cultura dominant i el sotmetiment de la nostra identitat.

Ressenya del llibre El preu de ser catalans de Patrícia Gabancho, Editorial Meteora, 244 pàgines, preu 18 euros.

Publicada a la revista Caràcters, 41. Resum dels continguts al bloc de Juli Capilla

Alacant, més lluny

Aquesta és una nit trista per a la llibertat d'expressió. Finalment, el govern valencià del Partit Popular ha fet efectiva la seua amenaça, i ho fa com ho fan els depredadors, atacant a la víctima més débil. Aquesta nit el el govern valencià ha tancat les emissions de TV3 a Alacant, de nit i sense avisar.

Compartiu com a germans

He trobat una teoria que em resulta molt interessant: La teoria de l'ordre de naixement, segons la qual, a banda de la càrrega genètica de cada individu,el lloc que s'ocupa dins la nissaga familiar, és a dir, ser el major o el menut de la casa suposa una influència en la personalitat de l'individu.

Han fet un estudi a més de 250.ooo joves per a contrastar aquesta teoria segons la qual la cosa seria així:

A grans trets, en el repartiment el primer es duu el conservadorisme, el respecte a les expectatives i els valors paterns i el perfeccionismo. El mitjà, en terreny de ningú, tarda a decidir què vol fer amb la seua vida -enfront del major, que l'encarrila molt prompte- i desenvolupa més relacions amb iguals que jeràrquiques. El benjamí, per la seua banda, és la bohèmia i el risc; divertit i encantador, pot ser també més feble que els altres.

La literatura ja fa molts segles que ha donat exemples d'aquesta teoria que ara, xifres en mà, sembla tindre més arguments per a ser afirmada. La realitat també ens ofereix moltes certificacions d'aquesta teoria, tan la realitat anònima de moltes famílies com la realitat pública. A l'article de El País on es parla d'aquesta teoria hi ha més exemples. Evident, tota teoria té les seues excepcions i estic segur que en moltes nissagues no es produirà aquesta situació estàndard descrita per la teoria.
I ara la meua pregunta: I que passa amb els fills únics? Tenim un poc dels tres? O som un cas perdut amb les nostres manies i la nostra forta càrrega d'egocentrisme?

Estèrils

La paraula naix de la paraula, com l'ésser humà naix de l'ésser humà. (Jerzy Lec)

Aquest dies s'ha fet públic el ja famós informe Pisa sobre l'educació a l'Estat Espanyol. Per deformació professional em mire amb preocupació l'índex de comprensió lectora dels joves de 15 anys, que ens situa per baix de la mitjana, i baixant.
No només és llig poc sinó que a més el què llegim ho entenem cada vegada menys.

Em sent apocalíptic, i davant meu veig un camp de sal on les llavors no troben terra per créixer. Sé que sempre hi ha racons plens de terra abonada on creixen arbres forts i plens de fruits que espere que ningú intente tallar. Però, la majories absolutes ens pressionen i la humitat de la vida fàcil, sense complicacions i sense pensar pot acabar podrint moltes arrels.

Ens quedarem en silenci, sense paraules. Ens quedarem mentalment estèrils?

Encara no ha plogut prou

El cantautor Ismael Serrano va presentar el passat cap de setmana el seu últim disc "Sueños de un hombre despierto" a València. Tres hores de concert (al final la veu ja no li donava per a més), on va cantar les noves cançons del disc i també va fer un repàs per algunes de les més emblemàtiques de la seua trajectòria musical.

Em va resultar curiós el comentari que va fer abans de cantar la cançó que el va llançar a la popularitat, "Papá cuéntame otra vez"... una mena de retret a aquella generació de maig del 68 que apostaren per un canvi social i uns anys desprès quan tenien el poder no van fer realitat tots els projectes, és la generació dels nostres pares. Doncs abans de fer sonar les primeres notes de la cançó, Serrano va avançar que el mateix retret que ell havia fet a la generació anterior ben aviat el podrem sentir dels nostres fills. Perquè ara que l'adolescència és un passat llunyà, ara és el nostre torn per posar en marxa la "nostra revolució", i si mirem el que estem fent sembla que encara ha de ploure molt per a netejar aquesta platja.

I de vegades, tot açò provoca cançons i cansament...

En un lloc inesperat

De vegades, et trobes amb un paisatge ple de dificultats, amb una mar embravida i espadades roques que et poden fer enfonsar. En aquestes situacions no saps cap on tirar i quan menys ho esperes, en un lloc que mai pensaves que hi podia estar, allà apareix un far redemptor que et dóna llum.








La fotografia és de JEAN GUICHARD.

Antígona i sis graus

El fet de ser fill únic impossibilita viure l'experiència de saber que es pot arribar a sentir per un germà. Es tracta d'un tipus d'estima que mai arribaré a saber com és.

Aquest sentiment apareix a una de les obres clàssiques que tracta aquesta estima als germans: l'Antígona de Sòfocles. Us diria que la llegiu, però tal vegada amb fer una consulta a l'argument ja en teniu prou per ubicar el dilema que planteja i que de segur molts que aquells teniu germans heu viscut. Antígona sent l'obligació de soterrar com cal al seu germà (amor fraternal) però ha d'enfrontar-se a la llei imposada pel Rei que prohibeix que el seu germà siga soterrat perquè ha sigut un traïdor. L'amor contra la llei.

Tot açò va ser escrit fa molts segles. Però tornant a l'actualitat, des de fa algunes setmanes estic enganxat a una de les sèries americanes que ha tingut prou audiència els últims mesos que es diu Sis graus. Resulta curiós com un dels personatges de la sèrie, Damian, és un home honrat que en un moment determinat ha de delinquir per salvar al seu germà de la mort. Aquest fet li provoca un gran dilema entre l'amor al seu germà i el compliment de la llei. De nou: l'amor contra la llei. Un debat que ja feia pensar al públic de Sòfocles a la Grècia clàssica.

El amagats territoris de la ficció

El Territoris de la ficció segur que estan en un món perdut i amagat. Això hauran pensat els programadors i responsables d'aquest programa que Punt 2 (el segon canal autonòmic valencià) i per això l'ha col·locat el dimarts a la nit. Sembla que fer programes relacionats amb la literatura siga per ells una cosa il·legal i per això han fet ben poca publicitat. O tal vegada he estat jo el que no ha vist res que l'anuncie per cap lloc. De fet, he de confessar que encara no l'he vist. M'estic perdent alguna cosa interessant? Espere que la meua inconscients decisió de no vore el programa no acabe esdevenint una decisió de trellat.

Ja que és un documental que parla d'autors literaris li farem un poc de publicitat: Territoris de la ficció, és una sèrie documental centrada en diversos autors literaris i l'espai físic que conforma la geografia de les seues obres. Els Territoris de la Ficció pretén indagar en els llocs reals d'on sorgeixen les ficcions literàries i els seus personatges. El plantejament consisteix a visitar eixos llocs acompanyats de l'autor, que anirà descobrint les fonts d'inspiració dels seus textos, ja siguen carrers, edificis o personatges.
De fet, el passat estiu em vaig trobar a Josep Lozano que anava pel barri del Carme amb un xicot amb una videocàmera i un altre amb un micro, i fugisserament ens va dir que era per un documental per a Punt 2. Ara ho lligue tot. De fet, si mirem el llistat d'autors escolits són : Manuel Vicent, Vicente Molina Foix, Ferran Torrent, Pilar Pedraza, Carlos Marzal, Pedro Maestre, Enrique Cerdán Tato, Ricard Bellveser, Susana Fortes, Josep Lozano, Vicente Gallego, Rodolf Sirera e Isabel-Clara Simó.
Segons la web del programa els criteris de selecció d'autors ha estat:

"La selecció d'autors triada d’Els Territoris de la Ficció s'ha realitzat tractant de mostrar la versàtil realitat literària de la Comunitat Valenciana en l'actualitat. Entre els autors triats hi ha tant hòmens com dones, escriptors en valencià i en castellà, dramaturgs, poetes, assagistes i novel·listes. Autors nascuts dins del territori valencià i, fins i tot, en algun cas, fora dels termes geogràfics de la Comunitat Valenciana, encara que hi hagen desenvolupat la seua trajectòria. "

Personalment, em falten alguns i em sobren un altres, però tota pedra fa paret. Si ja hi ha pocs minuts per a la literatura, només falta criticar el poc que hi ha. Res, endavant i que la cosa no es quede amb aquests, ara que preparen una altra temporada de reportatges.

Si voleu vore un programa de llibres podeu fer una ullada a L'hora del Lector, de TV3.

La raó va començar amb les emocions

El passat diumenge es va publicar a El País Semanal una interessant entrevista a el neurocientífic Antonio Damasio, autor del llibre "El error de Descartes" i un des pares de la revolució que ha suposat la nova relació entre les emocions i el raonament.

A l'entrevista podem trobar afirmacions molt interessants, entre d'elles m'agradaria destacar una de les frases d'aquest premi Príncep d'Astúries 2005:

"Nosaltres som el resultat d'una combinació de raó i emoció, de fet, la raó sempre està informada per les emocions. La gran revolució ha estat veure que les emocions no estan per baix, sinó que emoció i raó van juntes. I una cosa encara més important: que les emocions van ser al principi i durant l'evolució, la base de la racionalitat. La raó va començar amb les emocions. Emocions com la por, la compassió o l'alegria ajudaren a les criatures vives a prendre decisions racionals."

Tal vegada no siga res de nou per molts de nosaltres, però de vegades també cal dir les coses que semblen evidents, i millor si les diu algú com Antonio Damasio.

Noves tecnologies, una porta per la nostra cultura

Demà, dissabte, fem la segona trobada presencial del curs foment de la lectura en la societat del coneixement, organitzat per la Fundació Bromera. La ponent de demà serà Laura Borràs, una persona que ens pot parlar molt sobre açò de les noves tecnologies i la literatura, que ens pot obrir una nova porta per a cultures minoritàries com la nostra.

La meua desaforada confiança i passió per les noves tecnologies fa anys que em consumeix moltes hores. Tots de menuts hem obert les joguines per vore com funcionaven per dins i poder entendre millor perquè actuen d'aquesta forma. Quan ets fan gran, a mi em passa, resulta molt interessant mantindre aquest interès per saber com funcionen les coses per dins i intentar entendre que s'amaga dins les caixes de l'ordinador o dins una gran entitat. Les "interioritats" sempre tenen el seu encant.

Però actualment, el ritme de creixement de les noves tecnologies provoca necessitats de reubicacions contínues. En el camp de la literatura a hores parlem de literatura digital, ciberliteratura... però encara no ens acabem de trobar ubicats. Laura Borràs, i el grup Hermeneia, porten molts anys investigant tot açò per poder oferir un camí clar i útil dins d'aquest panorama ple de nous descobriments continus i d'allaus d'informació que ens pot arribar a fer enfonsar en el mar digital.

I la pàgina 3?

Ahir es va estrenar el programa "Pàgina 2", un espai televisiu setmanal dedicat al món de la literatura. Personalment em va agradar el format, i un bon símptoma va ser que em va resultar fins i tot curt. I això és bo. Que un espai televisiu que parla de llibres resulte breu és molt interessant en aquest desert televisiu soterrat baix la sorra del fem generalitzat. Fins ara, quan ens han passat programes de literatura ens amollen una "pedra" de 4 "mestres" de la creació xarrant hores i hores, i hores... i la imatge que s'emporta un espectador és: si el programa de tele sobre llibres ja és avorrit, imagina si serà avorrit llegir un llibre. Gràcies senyors programadors per tants anys de campanyes antifoment de la lectura amb els sanchesdragons i companyia.

Pàgina 2 no és el millor programa de televisió del la història. Però esta posat a una bona hora, i està estructurat de forma dinàmica i àgil, a la fi és un programa de televisió, no? i això ja hauria de ser implícitament àgil i dinàmic.

Hui tenia ganes d'entrar a la seua pàgina web i tafanejar i entrar en blocs per vore diferents opinions sobre el programa. Però, sembla que els de Pàgina 2, han oblidat la pàgina 3 del programa: la pàgina web no existeix. Des de la nota de premsa ens envia a una lloc web que no té res a vore amb el programa. A la web de RTVE tampoc s'hi troba l'enllaç al web... desprès de l'estrena amb un cert èxit estan tirant aigua al mar.

Però no sigam tan pessimistes i esperem unes dies. Em quedaré, de moment amb la part positiva: almenys ja hi ha alguna cosa un poc més interessant a la televisió sobre llibres.

PS: Si parlem de programes televisius sobre literatura sempre recorde la gran intervenció de Fernando Arrabal al programa de Sànchez Dragó: "el milerenarimso va a llegaarrrrrrr" (i el wisky també).

Jutges

L'aplicació de la justícia és una de les activitats més més injustes que hi ha. El meu escepticisme no em permet més que posar en dubte moltes de les bases sobre les quals es separen categòricament de les coses que estan mal fetes o ben fetes. Qui em pot jutjar a mi? Qui sóc jo per jutjar a ningú?

Però, més enllà d'aquesta reflexió el que més em capficava hui és el tema del l'autojudici. La pitjor de les sentències és la que ens apliquem nosaltres mateixa. Hi ha persones que són tan dures amb elles mateixa que els passen la vida condemnant-se per aquelles accions que porten endavant i això els converteix en un invàlids mentals que s'amarguen a ells mateix i amarguen als altres. Així no és pot viure, si no estàs d'acord amb el que fas pega una portada i fes allò que t'abelleix, però no et metajutges, per que mai podràs ser honest amb tu mateixa.

Les situacions més kafkianes arriben quan un autojutge condemnat a cadena perpètua es troba amb un altra persona que decideix actuar com a advocat d'ofici per a rescatar-lo del seu odi intern.. "Eiii, que això que tu fas si que importa a molta gent, i val la pena" li dirà.I si realment l'escolta, el jutge abandonarà la pesada toga per convertir-se en el seu millor advocat defensor, aquesta és l'única forma de ser feliç: creure en la teua pròpia innocència.

Qui no guarda quan té...

Ha plogut i plou aquest dies al meu país. Alguns pobles ha eixit campions d'aquest lluita per vore qui recollia més aigua. No és res de nou, quasi tots els mesos d'octubre vivim episodis com aquest. És un poc paradoxal que els valencians estigam tot l'anys queixant-nos de la falta d'aigua i ara, en poques hores, litres i més litres. I jo ara tinc un dubte que intentaré resoldre el pròxim dijous preguntant-li am meu amic Pau que sap alguna cosa d'aquestes coses de Medi Ambient. Des de la meua ignorància em pregunte si no hi ha cap sistema per intentar conservar aquesta aigua que ha plogut aquests dies. Estic convençut que ha d'haver algun sistema per intentar aprofitar més l'aigua de pluja, però a major escala. (als patis de les cases de les illes he vist sistemes tradicionals per recollir aigua de pluja). Queda clar que al mes d'octubre plou molt i desprès a l'estiu falta aigua, i com diu la dita qui no guarda quan té no menja quan vol.
Però clar, estic segur que posar en marxa sistemes d'aprofitament d'aigua costarà diners, i els nostres polítics prefereixen gastar-se els euros en copes americas, formulasunos i coses semblants.... guardar aigua no es tan popular.
Tal vegada estic imaginant massa i tot açò no es pot previndre, ja ho preguntaré.

L'home manuscrit

Un dels títols que em ve més de gust llegir és la darrera novel·la de Manuel Baixaulí, L'home manuscrit. L'escriptor de Sueca es va emportar el premi Mallorca 2006, amb aquesta narració. Pel que he llegit a llocs com:Vilaweb, a Llegit, La Soca i a Llegeixes o enriqueixes?, entre d'altres, aquesta obra està a l'alçada de les expectatives que em va despertar aquest escriptor desprèrs de llegir l'anterior novel·la Verso, Premi Ciutat d'Alzira 2001.

Fa alguns dies alguns a la blogosfera valenciana surava de nou el tema de l'existència d'una generació de joves escriptors valencians. I van aparèixer les opinions de sempre: els escèptics, els entusiastes... Particularment considere que la trajectòria encetada per Baixauli és prou interessant per considerar-lo com una pedra de toc per a tots aquells escriptors valencians que intenten posar el cap. La nostra cultura, si vol sobreviure, està condemnada a ser una cultura elitista, i això demana treball i reescriptura. La cultura de masses ja està en mans dels espanyols. (Per endinsar-se en aquest tema recomane la lectura de El preu de ser catalans). I el cost de tindre una cultura elitista és trobar-se amb escriptors brillants als quals els tanquen moltes portes.

Quan es va publicar la novel·la Verso es van fer molts esforços per fer-la eixir a la llum pública i tindre un reconeixement als mitjans i al públic, però l'aposta no es van traduir en els resultats espertas d'acord amb els esforços i la qualitat de l'obra.

Per sort, Baixaulí ha tornat a escriure. A Verso un dels punt fort era el treball d'estructura de la novel·la i sembla que a L'home manuscrit també. Per cert, el títol de la darrera novel·la és molt més atractiu que el de Verso. Promet dir alguna cosa desprès de la seua lectura.

Alícia en el país de Frankfurt

Aquell que desitge travessar l'espill i creure que estem a un món millor és lliure per donar-hi el pas. Jo no m'ho crec. El meu escepticisme no em permet creure que el fet que els representants de Morella i Gandia a la fira de Frankfurt signifique la recuperació de València. Probablement la meua falta de fe en aquest inici del camí cap a la normalitat estiga provocat per les innumerables vegades que he escoltat aquesta cançoneta: “Ara tot serà normal”, “Per fi es reconeixerà la unitat de la llengua”, “Caminarem junts per ser més forts”, “Les reunions obrin una porta per a negociar...”. Variacions que enceten un mateix conte que repeteix sempre el final.

Sigam realistes. València està perduda, perduda i marejada per les forcs polítiques majoritàries que les governen i pels grups extremistes (de dreta i esquerra) als quals ja els hi va bé aquesta situació d'enfrontament per a continuar “lluitant” per la defensa de la unitat/secessió, baix la qual s'amaga la seua pròpia supervivència. Els del PP ja els hi va bé la seua estratègia, i els del PSOE continuen jugant al que han fet en aquest país des de sempre, jugar al “si però no”. Estem d'acord però no del tot. Aquesta indecisió també és part de culpa de la condemna que paguem actualment.

M'agradaria estar equivocat però la presència dels alcaldes valencians i socialistes no passarà de ser una simple bufada de núvols. Així que a fer-se la foto i casa xiquets, a tornar a plorar per el país que tenim i pensar el Montilla, perdò, volia dir en Sevilla, els noms s'assemblen tant. Mentre ells s'ho passen bé a terres alemanyes a cap mitjà de comunicació públic valencià apareix ni una paraula que recorde el gran esdeveniment cultural de Frankfurt. I allò que pareix als principals mitjans privats ha estat per alimentar les polèmiques de sempre.

En definitiva, al país de les meravelles de Frankfurt han viatjat: els tres mosqueters municipals socialistes per una banda , l'associació d'editors i l'Acadèmia valenciana per un altra, i ací es queda el nostre país viatjant a l'hiperespai del mesinfotisme i girant l'esquena a tot allò que passa a terres germàniques (ningú ho conta, només ho sabem els que mirem TV3).

Tinc tantes ganes que passe alguna cosa que acabe amb aquest escepticisme meu!

Enveja de Frankfurt

Veure el programa "La nit al dia" de la Mònica Terribàs em desperta hui una certa enveja. En primer lloc pel tema que tracten hui per obrir el programa: la inauguració de la fira Frankfurt, amb el discurs de Quim Monzó. En aquest tema l'enveja és per no poder anar, seria tot un somni estar per allà amb tant escriptors i editors; només per fer un passeig per allà enguany seria un somni. Però em dóna molta llàstima veure, un dia com hui 9 d'octubre, com la generalitat valenciana, ni el consell balear, ha donat suport a la representació oficial de la la cultura catalana a la fira alemanya. No obstant això, a les exposicions i a les representacions està ben presents valencians com Ausiàs March, Joanot Martorell... Això demostra l'anormalitat de país on vivim?
L'editor de Bromera, Josep Gregori, ja ho deia hui en el seu discurs a un acte de lliurament d'un premi a l'editorial: "El cap i casal li ha donat l'esquena a la nostra cultura", i això ha provocat que al nostre país, a l'inrevés de tot el món, la industria editorial més important estiga a les comarques i fora de les capitals. I mentre aquesta situació lamentable vivim els valencians, les enquestes continuen diguent que els el PP obtindrà encara més vots a les pròximes eleccions estatals des de les terres valencianes perquè la percepció és que el govern de Zapatero ha fet poc pels valencians. Ningú recorda que el d'Aznar va fer menys encara. Mentre continuem donant el poder de decisió a Madrid no eixirem mai d'aquesta precarietat perifèrica.
I tancant el post amb el tema del programa de TV3, diré, com ja va dir una amiga en el seu blog fa algunes dies, que a València segur que hi ha moltes Moniques Terribàs per fer programes tant ben parits com aquest de La nit al dia. I que segur que hi ha professionals: guionistes, productors.... a la nostra televisió pública per fer-ne un igual o millor. Però, el que falla és la voluntat de fer aquestes coses, ací ens posen el Gran Prix amb Bertin Osborne i "los valencianos me siguen votando, Viva Valencia". I per a rematar la desgràcia, no es prou que no el fan aixì que ara el senyor Camps i la tropa pepera van a tallar-nos TV3. Més llenya, més llenya....

Fars

Els que em coneixen ja saben la meua atracció per aquests elements del paisatge. Hui m'he trobat amb una explicació que m'agrada d'aquesta fascinació pels fars:

"Per què ens agraden els fars?

Els fars ens agraden perquè són tan fàcils d’interpretar. Ens atrauen per una insuperable simplicitat simbòlica. Serveixen per orientar-se, la primera necessitat no fisiològica. De dies o de nits, a terra o a mar, ens reconforta veure’ls.

Com més fosca és la nit, més buida és la mar. Hi ha les estrelles i la lluna, potser, i hi ha el batec d’un far visible a ull nu des de coberta: la terra existeix i aquell far va ser construït pel dia que ens trobéssim en mar perduts o insegurs, necessitats d’una presència en terra ferma que ens garantís, si no el port, almenys la costa.

Un far és la materialització d’una dualitat primigènica, bíblica: hi ha la tenebra, però algú hi fa la llum. Hi ha el caos, però també hi ha l’ordre, hi ha la desorientació, però també hi ha el camí. La deriva i el rumb, el naufragi i la possibilitat del salvament.

Per això és natural que avui, quan veiem un far, trobem a faltar-hi el torrer. Altres automatitzacions ens deixen indiferents, però costa acceptar que ja no sigui una persona com nosaltres qui aixeca la barrera que divideix la nit entre solitud i companyia."

El fragment és de Toni Sala, publicat el Març de 2001 a Descobrir Catalunya

Medem i NY

La darrera setmana d'agost s'estrena l'última pel·lícula de Medem, "Caòtica Ana". El passat diumenge el Pais Semanal va publicar un interessant article del director. Llegiu-lo. No podré anar el dia de l'estrena a veure-la però només amb les paules de Medem ja tinc tantes ganes de veure-la. Com no podré anar a veure l'estrena promet anar a un dels carrers on es va rodar aquell mateix dia ja que estaré ben a prop, d'aquell carrer de Nova York..