Roba estesa

L'experiència viscuda és un bagatge que per molt que ho intentes no et pots deixar oblidat en cap racó. I a aquesta conclusió arribe quan, de tant en tant, decidisc aturar el rellotge que marca la meua vida i fer una reflexió, no necessàriament aclaridora, de totes aquelles històries viscudes.

Recorde la infantesa, recorde l'educació i la relació familiar. Recorde l'adolescència, els amors i desamors, les insensateses i les caselles que havia de marcar per decidir els estudis universitaris. Recorde la joventut, els viatges, les hores passades a fosques dins el cotxe, els llibres que em van engolir, les nits sense dormir, les desaforades lluites per les utopies, els descobriments insospitats que et capgiren la vida. Recorde la primera feina, el primer article publicat, les suades en bicicleta per anar al poble del costat a buscar notícies, aquell vol en ultralleuger, les entrevistes anònimes i els secrets oblidats.

Tot ho recorde. Perquè recordar, és com estendre la roba guardada en calaixos... i airejar-la un poc.Tot m'ho mire com si mirés unes samarretes velles esteses al sol. Imagine que tal vegada encara em les podré tornar posar, que tindré una segona oportunitat de lluir-les. I quan em vist amb elles, veig que ja no em queden igual, que ja no estan a la moda i, amés, la tela ha descolorit. Aleshores, assumisc que tal vegada és el moment de donar aquests records a algú que li vinguen realment ajustats, per què no estem en l'edat, i tot això i allò.

Oportunitat

La telefon mòbil sona, despenges i comences a parlar:

- Com estàs? Mira, ací estic enfeinat (...)

De sobte les paraules comencen a escoltar-se entretallades...

- No t'escolte, crec que no hi ha cober...

La conversa es talla. I no saps si és per culpa teua o per culpa del teu interlocutor. Tal vegada ha sigut culpa teua i has passat per alguna zona on no hi havia cobertura. Aleshores vénen els dubtes: Tornes a marcar el seu telèfon o esperes a que et torne la cridada? Potser pense que la conversa havia acabat i no cal tornar a cridar? Ja que, realment, ja us ho havíeu dit tot., no? Aleshores, cal donar el primer pas?

Finalment, no dubtes i decideixes prendre la iniciativa. Remarques el seu número i et respon una veu freda: "El telefon mòbil està apagat o fora de cobertura". I torna la segona tanda de dubtes: S'haurà quedat sense bateria? Tal vegada encara estarà sense cobertura? O li haurà passat alguna cosa...

I mentre et capfiques en totes aquestes qüestions, la melodia del teu mòbil comença a sonar. Aleshores, oblides les teues enrònies, despenges i tornes a reprendre la conversa perduda que fa uns minuts s'havia tallat, com si res hagués passat.

Quasi sempre hi ha una nova oportunitat.

Bufen bons vents

Després del marejol, després de la tempesta... comencen a bufar bons vents.

I des d'aquesta vora de La Ribera torne a escoltar veus de sirenes que em remoregen nous cants. Un rampell impetuós em demana que torne a arborar les veles de les paraules. I jo, servil, decidisc tornar a parlar de sirenes... perquè bufen bons vents i cal aprofitar.

Ja ho he decidit

Camine pels carrers i pense en les paraules que deixaré escrites en aquest blog. Em venen al cap curiositats que em regala la vida i, també, de tant en tant, alguna píndola filosòfica vestida de passatge quotidià. Si, aquesta nit escriure, pensava fa unes hores.

Però, arriba la nit, i els silencis que m'envolten em fan callar. No puc cridar. Val la pena cridar quan no hi ha orelles que t'escolten?

Escric, esborre, escric, esborre, es...

Ja ho he decidit. No escriure més, ara no puc.

Geometria aplicada

Entre els records dels anys d'escola queden restes d'axiomes que amb el pas dels anys s'han quedat entre nosaltres, també hi ha d'altres que han desaparegut en la desordenada memòria. Una d'aquestes màximes, que de tant en tant ressona en converses d'adults, és aquella que diu que "la distància més curta entre dos punts és la línia recta".


La línia recta, recta, recta... de vegades m'agrada pensar que viure no és més que un viatge entre dos punts indefugibles: nàixer i morir. Fins ací, ningú pot posar-ho en dubte, però els maldecaps vénen en el moment d'unir aquest dos punts, en el moment de viure.

M'agradaria donar l'enhorabona a aquells que creuen fer geometria aplicada en la seua vida, aquells dibuixen sobre la quotidianitat els teoremes d'Euclides.

Aquells que viuen la línia recta com tindre uns pares i uns germans perfectes; com estudiar i desprès accedir a una feina que t'agrada, cobrar molts diners i anar progressant dins l'empresa a mesura que passen els anys. Una línia on trobar l'amor de vida, tindre sexe apassionat, casar-se tindre fills. Una línia on apareix un pare o mare feliç que tindrà uns amics que se l'estimen i que l'entenen, i en la feina el cap li farà colpets d'esquena per dir-li que bé va tot. I fins i tot, un dia ell arribarà a ser cap, i tindrà treballadors sota les seues ordres... i mols altres somnis rectes, rectes, rectes...

Però, de vegades, la geometria deixa de ser aplicada. Perquè a la vida no hi ha només dues dimensions (una característica necessària per fer realitat aquest teorema bàsic). Però, la meua vida està plena de dimensions. És una línia plena de corbes vertiginoses, espirals que semblen inacabables i angles desconcertants.

Alguns encara creuen viure en un somni, i per això només dibuixen sobre el paper línies rectes, perquè així creuen que tot els anirà bé... però en la seua ignorància, obliden que els accidents geomètrics vitals (quasi tots inesperats) fan impossible traçar avorrides línes rectes.

Escriptor i lector

L'escriptor és exhibicionista, notori, promiscu, neguitós, parcial, caòtic, egocèntric i ex-amant de la solitud.

El lector és anònim, privat, discret, fidel, confiat, silenciós, compromès i apassionat de la solitud.

Però, les paraules de vegades són la benedicció de les relacions impossibles, dels amors fatals i de les passions insospitades.

Un dia qualsevol, com hui mateix, encete una conversa telefònica amb una persona que crec no conèixer. "Hola, sóc Ricard Peris, voldria parlar amb tu...". I em responen: "A si, Ricard Peris, t'he llegit, m'agrada el que escrius al teu blog...". I en eixe precís instant s'entretalla la respiració... i en la pròxima alenada la vanitat m'ompli els pulmons. Hi ha algú a l'altra banda, algú que llig aquestes lletres.Un lector que fa seues aquestes paraules des de l'anonimat, des de la privacitat i la discreció, amb fidelitat i confiança però des del silenci i amb un cert compromís.
Hi ha algú que descobreix amb aquestes paraules la meua nuesa exhibicionista, la notorietat oblidada, la promiscuïtat desitjada, el neguit desaprofitat, la parcialitat sense arguments, el caos angoixant i l'egocentrisme de les misèries.

Però, ara ja no som dos estranys. Ara, el lector està escrivint, i l'escriptor està llegint. Ara, les paraules que hem compartit beneïxen aquesta trobada de solituds.

Per què em passa açò a mi?

Una de les millors receptes que hi ha contra molts dels mals de l'ànima és xarrar amb la gent que t'estima. Jo he seguit aquesta recomanació i aquest matí he anat a complir una de les converses que des de fa alguns mesos tenia pendent.

No portava cap guió, ni esperava cap resposta. Simplement m'he apropat amb la intenció de contar la meua versió d'uns fets, i també disposat a escoltar quina era la versió que tenien altres. La realitat és tan polimòrfica, que trobar el consens sembla un miracle.

Però quan apareix aquest consens entre les diferents persones sempre sembla haver un únic motiu: Perquè a la fi tots, anem vivint els mateixos sentiments, amb matisos, per suposat, però els mateixos. Allò que sentim es va repetint al llarg de la història de la humanitat, un vegada i una altra i de nou un altra vegada, i de sobte, una altra vegada. He de confessar que des de fa anys sóc conscient d'aquesta repetició de les emocions, unes emocions són com un virus contagiós etern que va passant de persona en persona i de generació en generació. Sóc conscient de que la singularitat dels meus sentiments és només un programa que es repeteix en el meu circuit intern de televisió mental. Però, per sort, tinc la sort de mantindre verge la capacitat de sorprendrem quan, de nou, descobrisc que allò que jo estic vivint ja fa segles, anys, mesos o minuts que ho ha viscut una altra persona.

Aquest matí mentre li contava a aquesta persona les coses que em passaven pel cap en els últims dies: la buidor que deixar la sensació de donar molt i no rebre res o l'amargor de sentir-se traït per un amic, ella em relatava com fa uns anys va passar pel mateix però en un altre lloc i en unes altres circumstàncies, i com desprès de de passar tot això, s'ha fet més forta.

Totes aquestes coses ja fa temps que les vaig descobrir, sobretot gràcies a la lectura d'algunes obres clàssiques de la literatura que despullen la condició humana i ens mostren com des de fa segles: la bogeria brolla de la passió, la malenconia ens enfonsa en l'oblit, l'ímpetu esclata amb la venjança o la traïció és un llavor de la incomprensió... Aquest descobriment és un assassinat, sense premeditació, de la innata creença que tots patim de creure'ns únics, "Per què em passa açò a mi?", ens preguntem. I la resposta és tan dolorosa com evident: "Perquè açò és viure".

Requeriments

M'han enviat per correu electrònic els requeriments que cal tindre per accedir a un determinat lloc. Des de fa algunes dies esperava aquesta informació, i en aquest temps d'espera no he pogut evitar la temptació fer una previsió personal de quines podien les exigències. Ara que ja tinc el paper davant, repasse amb calma totes les demandes i les proves que cal passar, i arribe a una conclusió: massa exigències per al benefici que puc obtindre.

I pense que no és la primera vegada que això em passa en aquesta vida. Hi ha moltes ocasions que m'han demanat i exigit una sèrie de requeriments que no són conseqüents en els resultats que he obtingut. Com diuen al meu poble:"he fet la figuereta i m'he emportat una puntada al cul". I aquestes experiències acumulades en els anys fan que cada vegada siga més escèptic.

Perquè a realitat, per molt que alguns intenten vendre una altra imatge d'altruista, és que en aquesta vida tothom dóna amb l'esperança de rebre (en l'amor i en el sexe sobretot). I si us diuen que no és així aleshores cal aplicar la particular filosofia de House: "Tothom menteix."

Hi ha moltes formes de donar, i també hi ha moltes formes de rebre, però el que no pot fallar mai és la bidireccionalitat. Per això, a mesura que passen els anys vas entenent que quan fem alguna cosa per un altre, o per un altra, o per alguna causa tots sempre esperem alguna recompensa: carnal, moral, pública o privada, o tal vegada un colpet a l'esquena, ouna mirada de complicitat o un simple i genèric "Gràcies per tot".

El botxí

Quan hi ha una execució sempre hi ha un botxí que executa l'ordre. Sempre hi ha una mà que sosté la destral que tallarà el cap. La professió de botxí és una de les dedicacions que exigeixen molt d'estómac i gens d'implicació amb la víctima. Els botxins no escolten súpliques, ni volen penedir-se per la situació del condemnat i no tenen cap intenció per descobrir si amb la seua acció fan justícia o injustícia. El botxí executa ordres, no qüestiona i accepta amb pulcritud les decisions que li venen des de dalt.


Una sala preparada, el reu immobilitzat. I quan el botxí agafa la destral a les seues mans i aixeca els braços per deixar-la caure en tota la seua força sobre el coll sentenciat; en eixe instant , el condemnat aconsegueix entrevore que baix de la negra careta de tela del botxí s'amaga un rostre conegut, un rostre que pensava que era amic seu.

"La vida és així, és la meua feina, no puc escapar del meu destí"... aquestes són algunes de les excuses que aquest Judes podria haver donat al reu abans de tallar-li el coll. Però, no dirà res... destral en mà i cap tallat.

El dolor causat per l'enemic mai decepciona, sempre és esperat, però, què passa quan el botxí és algú que pensaves que era amic teu?

El reu morirà, però la càrrega moral sempre quedarà en el cap del botxí que en aquest cas no talla un coll més. En aquesta ocasió la destral que deixarà caure escapçarà, per sempre, la dignitat pròpia. La coneixença del condemnat li farà ser conscient de la injustícia de la condemna, però preferirà ser fidel a les ordres fantasmals que renunciar a matar a un amic . Però, quan passen aquestes situacions el botxí el que està fent és posar preu al seu propi coll, que tard o d'hora també serà escapçat sense pietat.

Les pèrdues

Fa alguns mesos vaig perdre el DNI. De fet, crec que me'l van furtar la darrera setmana de juliol. Ja he iniciat els tràmits per tornar a demanar-ne un de nou, però el temps de "crisi" que vivim afecta fins i tot al fet de tornar a tindre un nou document d'identitat. Ara tot sembla anar més lent i tothom està infectat per aquesta recessió que engarrota fins i tot l'ànima.

He de confessar que les primeres setmanes de no tindre DNI em vaig angoixar un poc, ja que des que tinc ús de raó sempre he portat damunt aquest cartronet plastificat amb la meua foto i el meu nom. Un punt de referència bàsic per a solucionar casos de dubtes existencials. "Qui sóc?" Quan em feia aquesta pregunta em tirava la mà a la butxaca, treia la cartera, el DNI i em tranquil·litzava: "Eres Ricard".

Aquesta pèrdua accidental (o no tant accidental) de la identificació ha tingut en els últims mesos un solució transitòria. Ja sabeu tots que quan perdem el DNI sempre podem fer ús del carnet de conduir per a identificar-nos. I això he fet jo. En els últims mesos davant l'absència de DNI he dipositat tota la meua confiança en el carnet que hem permet portar vehicles. Aquesta identificació també porta fotografia, un fet molt important ja que això m'ha permès solucionar de forma eficient els meus ocasionals dubtes existencials. "I ara qui sóc?" I aleshores tirava mà a la butxaca i allà hem trobava amb el meu carnet de conduir per a rescatar-me. "Si, eres Ricard".

Però, quan et penses que així pots anar tirant i que prompte et tornaran a fer un nou DNI, la vida et dóna un nou ensurt inesperat. Fa algunes dies he descobert que estic a punt de perdre el carnet de conduir. Dic que estic a punt de perdre'l perquè tot i que no el tinc ja a les meues mans si que sé tinc localitzat lloc on l'he perdut (en aquest cas tinc clar que l'he perdut, de moment no crec que l'han furtat). Sé, amb certesa, que està en algun punt de ma casa. Però, no el puc tocar, no el puc tindre a les meus mans i no el puc llegir cada nit per a dormir amb tranquil·litat.

Els primers dies d'absència del carnet de conduir no li vaig massa importància, però a mesura que passen les setmanes cada nit em trobe més angoixat. Aquells dubtes existencials que resolia ràpidament am una fotografia i un nom, ara van quedant-se suspesos en l'aire i la densitat d'inseguretat existencial cada vegada és mes elevada em va ofegant nit a nit, hora a hora.

Què fer quan es perden els punts de referència? Què fer quan et poses la mà a la butxaca i no trobes res ni ningú que et diga qui eres?

Telefonada

Aquesta vesprada he rebut una telefonada que no m'esperava. Poc desprès de dinar ha sonat el mòbil, he mirat la pantalla i no coneixia el número. En altres moments de la vida tal vegada no hauria contestat, però actualment estic a l'espera d'algunes respostes laborals i per aquest motiu conteste a totes les telefonades, siguen a l'hora que siguen.
- Hola Ricard, com estàs? Vaig vore ahir les festes d'Algemesí la televisió i m'has vingut al cap- Ha encetat el meu interlocutor.
- Bé, per ací estic- Li he contestat en un to dubitatiu.
- No saps qui sóc. A que no?
- Home, doncs em pilles fora de joc. Disculpa, em pots dir qui eres?
- Que ja t'has oblidat de Carles? Del teu company de carrera?
- Clar que no m'he oblidat... quan de temps sense saber res de tu - Li he contestat. Però, realment no tenia ni idea qui era Carles el meu company de carrera. Mentalment anava repassant els noms dels meus amics a la Facultat i en cap moment em veia a la ment cap Carles. He de confessar que sóc un desastre en el tema de recordar a les persones, i moltes vegades em passa que vaig pel carrer i em creue amb algú i em sona la seua cara però no sé el seu nom, ni sé perquè em resulta familiar. El ben cert és que a la carrera de Periodisme vam fer molts treballs en grup i possiblement hi havia algun company que es deia Carles i que algun motiu ell em recordava a mi i jo a ell no.
Però, com em trobava enmig de la conversa i el to de les paraules de Carles era tan amistós, no he volgut quedar malament i he decidit seguir la conversa. Açò ja m'ha passat en alguna ocasió i al poc de començar a parlar les meuse neurones de la memòria fan connexió i puc accedir als records que compartisc amb l'interlocutor.
- I com et van les coses Carles? On estàs treballant? - En aquestos casos el millor és preguntar.
- Doncs ara estic a un diari gratuït d'Alacant. No em paguen gens bé i faig moltes hores. I ara porte una tremolor al cos que no é on acabarem amb açò de la crisi i tant d'acomiadament- M'ha respost.

La conversa s'ha allargat alguns minuts i hem estat parlant de temes de feina: dels problemes per sobreviure del periodisme, de la manipulació política , dels enxufismes descarats als mitjans públics... També hem parlat dels desgavells urbanístics, especialment a la zona d'Alacant, de llibres i de la colpidora novel·la Les benignes de Jonathan Little, un llibre que resulta que hem llegit tots dos en els últims mesos i que ens ha impressionat.
- Quina casualitat! Sempre coincidíem en les lectures en els temps de facultat - ha apuntat Carles.

Ha sigut una conversa entretinguda i he notat que Carles i jo manteníem punts de vista semblants i que teníem preferències molts semblants en el tema de llibres. Però, he de confessar que tot i que hem estat prop de 20 minuts parlant per telèfon no he aconseguit recordar la seua cara.

Finalment, quan l'orella ja començava a bullir de tantes hores pegada al mòbil hem iniciat l'acomiadament reglamentari.
-Bé Carles, m'alegre molt de tornar a parlar amb tu. Ara em guardaré el teu mòbil i si pots envia'm un missatge amb el teu mail i així estem en contacte.
- Si, ara mateix t'ho envie. I a vore si ens trobem prompte. Mira, jo d'ací tres o quatre setmanes he d'anar a València. No t'ho creuràs, però des de fa 9 anys que vam acabar la carrera i no he tornat a la Facultat del Periodisme de Montcada, i es veu que tenen el títol oficial i em van telefonar l'altre dia per a que passe a arreplegar-lo. Així que quan sàpiga quin dia vaig et faig una telefonada. Val?
- Perfecte Carles, ja em dius alguna cosa. Adéu.

Quan he escoltat aquestes últimes paraules de Carles m'he quedat totalment descol·locat. No sé amb qui he estat parlant en els últims minuts per telèfon. Jo vaig estudiar la carrera de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Per favor, el compte. (Converses imaginàries)

Repreníem la conversa davant de la taula, sense cafè, però atapeïda de plats buits del sopar:

- No sé que em passa?- vaig dir per encetar l'intercanvi.
- I jo crec que no et puc ajudar més, només puc estar al teu costat, posar la meua millor versió sobre el tauler i deixar que tries el que vols fer --em va respondre ella.
- Eixe és el problema que no sé el que vull fer. No sé ni el que vull, ni el que no vull. No m'entenc amb mi mateixa i això vol dir que no puc entendre a ningú.
- Ei! no ofusques el teu enteniment, deixa-lo fluir i decideix ara el que penses que es millor per a tu. No penses en nosaltres, no penses en el altres, pensa en tu mateix. És impossible estar bé amb els altres si no estàs bé amb tu mateix. Deixa la teua ment a fosques per uns instants, i ja voràs com poc a poc anirà entrant la llum. Això si, no esperes un sobtat focus potent que aparega com una àngel revelador i que et diga quin camí has de seguir. Aixòquasi mai passa; tal vegda només en els textos sagrats i en les pel·lícules. La realitat és una màquina que fa camins a poc a poc... i si els fa molt de pressa no acostumen a ser massa ferms.
- Estic soprès amb la teua actitud. De vegades crec que no eres conscient de les conseqüències que poden vindre si porte endavant totes les coses que em volte per el cap. Eres conscient? Saps que et farà mal?
- I tant que sé que em farà mal- em va respondre ella serenament.
- Aleshores? Com estàs tan tranquil·la? Vols que decidisca jo? Vols que en siga jo el responsable de tot el que vinga desprès? Si això el que estàs intentant, saps que em trobe dèbil i que tinc la sensació que tot el que he fet ho he pogut portar endavant gràcies a la gent que tinc al meu voltant, i en eixe grup tu ocupes un lloc destacat. Ho saps? Tinc la sensació de buidor interior, que si em deixen enmig del camí no sabré cap on tirar...
- Baixa'm del pedestal xicot, que estic ací davant teu, que estic a la teua alçada i no sóc ni més ni menys bona que tu. Mira. tots en la vida necessitem de mans amigues que ens facen una empenta en un moment determinat: els pares, els amics, la persona que estimes... Ningú, i qui ho diga ens enganya i s'enganya a ell mateix, és autosuficient... ens necessitem.
- Si, potser tens raó, però hi ha una diferència entre la necessitat i la dependència- li va respondre desprès de mastegar un poc la setència que m'havia regalat.
- Doncs, potser tens raó. La necessitat és el desig en general que tots sentim, i la dependència és quan li posem cara a eixa necessitat.
- De veres que em tens tant soprès. Continue sense entendre com pots mantindre la teua integritat. T'estic diguent que estic pensant en deixar-ho tot i fugir d'ací, i quan "d'ací" vull dir que també fugiré de tu. I tu només fas que aconsellar-me i dir que decidisca jo...
- De vegades aprens que a la vida hi ha decisions que no pots prendre tu, i que tampoc pots prendre per altres. Només pots aceptar-les i intentar viure millor. I només ha de mirar l'exemple del nostre amic Miquel, ell sap que està pateix una malaltia greu sense curació, i no per això se n'ha vingut cap a baix. Ell no va escollir estar malalt, però no pot passar la vida llepant-se les ferides de l'ànima. Ho ha assumit, lluita i no dóna la batalla per perduda. No podem anar de vençuts abans de la guerra... perquè aleshores ja tot està perdut, sempre cal vore la victòria.
- M'agrada escoltar-te... i envege el teu esperit de lluita. Però, crec que el que em passa és que tinc por a l'abisme.
- Abisme? No hi ha abismes per ací... estem en terra plana - va dir irònicament, mentre em dedicava un somriure de complicitat. Però, em vaig quedar callat i ella em va mirar. Tal vegada va intuir que els meus ulls començaven estar vidriosos...
- Si, crec que m'agrada tindre esperit de lluita- va rependre ella- M'agrada pensar que en la lluita mai hi ha vençedors definitius, ni vençuts totals. Hi ha molts tipus de victòries, no creus? Per exemple: quan una història d'amor acaba, tots ho veuen com una derrota, però no és sempre així, de vegades, pot ser una victòria, perquè les dues persones han guanyat alguna cosa en la seua vida. Oblida el que han perdut, i pensa el que han guanyat... creus que ho podries vore així?
- Crec que no ho podria vore de ninguna forma. Estic massa marejat per poder vore tot açò des de un punt de vista lògic i raonable. Ara per ara, les meues emocions estan guanyant la guerra al meu enteniment.
- Tens raó, les emocions de vegades són un tsunami que desfà qualsevol argument... ja baixarà el marejol i veure'm que hi ha al fons de tot aquest mar de dubtes.
- Vaig a demanar el compte que estic molt cansat.
- Si, jo també.
- Per favor, ens porta el compte?

Primers dies de setembre

Setembre és el retorn. Tornem a casa, tornem a la quotidianitat, però, al mateix temps tornem a l'inici d'un nou curs que s'obri davant nostre, a noves portes que s'obrin.

A les velles carpetes del meu disc dur mental queden alguns arxius que mantenen en actiu aquests primers dies del mes de setembre com un moment on deixàvem el pis de la platja i tornàvem al poble, desprès de tres intensos mesos de vacances. Era el moment de posar en una motxilla tots aquells pedaços de vivències que resumien aquelles setmanes que han quedat enregistrades com un dels millors moments de la vida. Els mesos de l'estiu de la infància són sempre moments singulars per a molts de nosaltres.

L'estiu era temps de carrer, de jocs, de platja. Era temps per agafar la bicicleta per recórrer prohibits camins entre els camps: el camí dels clots, el camí dels "patos".... Entre els records que m'emportava en aquella motxilla quasi sempre hi havia quedava alguna carta "mal-escrita" que mai vaig enviar, el llibre de deures de l'estiu (el mític "Vacaciones Santillana") que havia acabat feia unes poques hores. També guardava algun pal de colajet que no vaig poder canviar per un nou gelat i alguna cinta de casset amb algunes de les cançons de l'estiu que de tant escoltar-les havien afegit un estrany so de "fregir d'ous" al fons de tots els ritmes.

Aquells temps on l'acomiadament de l'estiu era el capítol tràgic d'una comèdia d'infants es van anar engrunant any rere any fins a quedar-se en menuts records que quan menys ho esperes apareixen en velles capses, velles capses que guarde en racons oblidats de la casa, i de la meua lleugera memòria.

Els punts de no retorn

La inundació informativa al voltant del món de l'aviació civil, provocat pel fatal accident de Barajas, ha tret a al llum pública la metodologia de treball dels aeroports. I d'aquest conceptes que mes m'ha cridat l'atenció és el "punt de retorn". Segons he pogut llegir en el moment d'enlairar-se els avions acceleren els motors al llarg de la pista fins que arriba un moment exacte on el pilot ha d'enlairar l'avió perquè si deixar aturar-se no queda suficient pista per poder aturar la nau i per tant l'accident seria imminent. Aquest instant de l'enlairament t es coneix com "punt de retorn" perquè només hi ha dues opcions: començara volar o tindre un acccident.

A la vida, les persones, crec que també ens tenim aque enfrontar a molts "punts de no retorn". En aquesta trajectòria lineal que és "viure" hi ha certa instants de la vida que cal prendre la decisió d'enlairar-se i encetar un nou vol. Són moments de molta tensió, i en eixe instant la nostra ment, com la del pilot que porta l'avió, ha de prendre una decisió: volar o acabar fora de la pista.
De vegades som nosaltres els que portem els comandaments de la nau vital i som nosaltres mateixa els què hem decidimtentrar la en la pista per encetar nous viatges. Però, en altres ocasions, les circumstàncies externes són les que en porten a aquesta pista d'enlairament... Siguen quines siguen les circumstàncies que ens han portat fins ací, allò que cal cal fer , com saben ben bé tots els pilots, és que en el punt de retorn sempe cal intentar tirar amunt.

Caòtica i xicoteta ignorància

Fa alguns mesos debatíem al voltant d'una sentència carregada de polèmica: "Només els ignorants poden ser feliços". Fa algunes dies (uff, sembla que ha passat molt de temps i només han passat unes dies) em vaig trobar en una situació que va certificar que realment en la ignorància es pot viure més feliç, però una vegada has passat la frontera ja no hi ha tornada enrere.

En més d'una ocasió ens hem trobat escoltant converses d'altres persones, que ells no saben que estem fent nostres. Doncs això mateix em va passar algunes dies. La culpa és per estar en zones obertes i amb diferents alçades, un fet que pot provocar aquesta situació: que la persona que està dalt creu que està sola però realment una orella perduda s'amaga a baix i escolta converses dedicades a l'espia involuntari.

Què fer en aquesta situació? Què fer quan et conten una història on tu eres el protagonista i no acabes ben parat? Per a la salut mental el millor seria no escoltar i deixar que t'assoten verbalment mentre tu apostes per la ignorància com a elixir de la felicitat. Però, la temptació d'escatinyar els pensaments dels altres és més forta; no vaig fugir i vaig permanèixer en silenci, escoltant com em regalaven sentències d'un judici improvisat on l'acusat era jo.

Quan abandones la ignorància en la qual has viscut els últims temps t'emportes una gran decepció i una forta càrrega de ràbia. Com pot ser a que es porten així amb mi? I precisament aquella a qui tantes vegades has ajudat? a qui has protegit? a qui has donat suport?

Però la realitat, per sort, està ara davant teu i prefereixes saber realment com són les persones enlloc d'emportar-te una concepció falsa de la seua personalitat. Un dels ensenyaments que sempre es pot traure de les situacions límit és que en eixe precís instant és on les persones trauen el millor i el pitjor que porten dins. I en eixos moments és quan veus que per alguns éssers poc escrupolosos la prioritat és "salvar-se el cul propi" i aquesta màxima està per damunt d'altres valors com la integritat, el compromís entre companys i fins i tot de l'amistat... És una decepció escoltar com et traeixen, però et fa més fort i millor perquè saps que tu mai faries això a ells. Eixe és el principal avantatge: ara saps que tu mai faràs el que han fet ells, la teua dignitat val més.

Però és així, i te'n vas amb la fe que algun dia els barrufets que viuen en un núvol cauran a terra i seguiran el mateix camí que tu ja has fet ... però, per sort, ja els hi portaràs alguns mesos d'avantatge. I vos assegure que no faré llenya de l'arbre caigut, com han fet ells.

PD: En el pròxim parlarem de "botxins" i desprès de "vampirs". Ufff , quina por!

El follet Amarganiversaris

El dia de l'aniversari és un dia molt especial per a tots. Els familiars i els amics et telefonen, t'envien sms o e-mails per felicitar-te i així et demostren que al darrere teu tens gent que t'aprecia i t'estima. Un costum que he instaurat des de fa anys és reunir a aquesta gent que t'importa al voltant d'una taula per celebrar l'aniversari. És un poc de mareig per l'organitzador perquè cal: avisar a tots, comprar, fer el dinar... però els amics corresponen fidels amb la seua presència i això és el millor regal del món. En el meu cas, ells que em coneixen bé des de fa anys, saben que sóc poc donat a demostracions públiques d'agraïment pels regals que em fan, però saben ben bé que me’ls estime molt i que aquesta colla d'amics que portem junts des de fa més de 20 anys (ufff, tants?) són molt importants per mi.

I aquests mateixos amics que ens trobem cada any, ja porten a aquetes reunions d'amics els primers xiquets i xiquetes de la colla, unes personetes humanes que porten una perspectiva diferent a la colla i que captiven l'atenció de tots nosaltres en aquestes trobades d'amics. Aprofitant la presència dels xiquets en aquesta festa d'aniversari els vaig contar un conte d'aniversari:

Una vegada, hi havia un xiquet que anava a celebrar el seu aniversari, i els seus pares i els seus amics li estaven preparant una gran festa, amb jocs, amb un berenar ben bo i amb molta diversió. Però, encara que tots estaven molt il·lusionats per anar a aquesta festa, el xiquet es trobava trist. Els seus pares li preguntaven que li passava, però ell no responia. I els amics anaven a buscar-lo per a preparar els jocs de la festa, però ell no tenia ganes d'eixir de la seua habitació.

A mesura que s'acostava el dia de la festa d'aniversari els pares i els amics estaven més preocupats per l'estat del xiquet, així que la mare, mentre el fill estava dinant va entra a l'habitació per vore si podia trobar alguna pista del que li passava al seu xiquet. De sobte, sobre la taula va trobar un paper amb la signatura del follet Amarganiversaris. Quan va vore açò, la mare ho va entendre tot.

El follet amarganiversaris era un personatge molt dolent que estava amagat en un lloc llunyà i només venia a visitar als xiquets que anaven a fer aniversaris. Aquest follet era un personatge que tenia uns pensaments molts obscurs i vivia amargat i només pensava en el seu benefici i per això estava obsessionat en furtar-li la il·lusió als altres: per això, quan s'acostava l'aniversari d'un xiquet ell sabia que hi havia molta il·lusió i per això el follet es col·lava per les finestres, mentre el xiquet dormia, i se'ls apareixia en malsons per a furtar-los la il·lusió i endur-se-la al seu món llunyà. Però, el xiquet que rebia la visita d'aquest dolent follet no sabia el que li estava passava ja que l’únic símptoma que tenia era que estava trist i que quan es posava davant un paper en blanc només podia escriure el nom d'aquest dolent personatge: Amarganiversaris.

Quan va descobrir açò, a mare va cridar al pare i els dos es van posar a la cuina a preparar la festa d'aniversari. La mare coneixia l'antídot contra aquell dolent personatge ja que quan ella era menuda també va rebre la visita d’aquest follet i la seua àvia li va explicar el que calia fer davant aquella situació. Els pares van telefonar a tots els amics i amigues del xiquet per a recordar-los que al dia següent era la festa de l'aniversari i van preparar un gran pastís de xocolata i li van posar ciris de color roig.

Quan va arribar el dia de l'aniversari, tots estaven a la casa del xiquet i sobre la taula estava el gran pastís amb els ciris amb una flama ben gran. Aleshores, van cridar al xiquet que estava a la seua habitació ben trist baix els efectes de l'encanteri del follet Amarganiversaris. El xiquet no volia eixir però entre tots el van portar davant el pastís i li van dir que bufarà ben fort els ciris. Ell no tenia massa ganes, però entre tots el van animar: Una, dues i tres.... i va bufar ben fort per apagar els ciris. I en aquell moment, amb el fum que eixia del ciris apagats, el follet Amarganiversaris va eixir corrents i el xiquet de l'aniversari va tornar a somriure i a estar ben content per celebrar la festa amb els seus pares i els seus amics.

Aleshores, la mare del xiquet els va explicar a tots que quan detectaren que un xiquet que anava a celebrar el seu aniversari estava molt trist el que havien de fer era preparar-li un pastís amb ciris per al dia de la seua festa per a que els apagués d'un bufit, ja que d'aquesta forma el follet Amargaaniversaris" eixiria corrents i li retornaria la il·lusió al xiquet.

I per aquest motiu, quan celebrem els aniversaris fem un pastís i li posem ciris per a que el que compleix anys els apague d'un bufit i així espantar al maleït Amarganiversaris.

I conte contat, conte acabat.

Dos capítols i una profecia

Primer capítol: una recomanació estiuenca
Amb la calor de l'estiu cal recordar que hi ha més possibilitats de patir males digestions. I quan una persona es menja un aliment en males condicions, el cos humà reacciona posant-se malalt i necessita expulsar allò que li fa estar malament, perquè si no fa així allò es pot acabar podrint al seu interior i provocar-li la mort. Per tant, si hi ha coses podrides a dins caldrà traure-les a fora.

Segon capítol: els assots indolors
Una cosa són les crítiques i un altra ben diferent són les calumnies. Dos dels principals filòsofs de la història, Aristòtil i Plató, rebien moltes calumnies inesperades. Però, una de les virtuts dels grans filòsofs és saber reaccionar a les imputacions greus i falses que reben. I així ho va demostrar Aristòtil. En una ocasió es van apropar a aquest filòsof grec per dir-li que estaven calumniant d'ell a les seues esquenes. Davant aquesta provocació el filòsof va respondre:
- Si jo no estic present, com si em volen assotar.

Una profecia:
Quan bufen mals vents i hi ha tempesta cal amagar les veles i esperar que passe el marejol. Però, en breu, vindrà el bon temps i ens ho passarem d'allò més bé.

Dobles emocionals

Fa algunes dies, en la portada d'una revista local apareixia una fotografia d'arxiu per il·lustrar una notícia. Una de les tres persones d'aquesta imatge tenia una semblança amb el meu amic Pau. Alguns amics ho van detectar, i el mateix protagonista va reconèixer que ell també s'havia reconegut, tot i que ell posava alguns matisos, ("jo no em posaria mai una suèter de coll alt com el que porta el xicot eixe de la foto").

Ara la casualitat ha decidit que em passe a mi una cosa semblant. Tot va començar fa algunes dies quan em va caure a les mans el darrer treball musical del cantant valencià Pau Alabajos, que porta com a títol Teoria del Caos (un treball que porta el seu propi blog i que recomane comprar i escoltar amb calma. Ho mereix.. ací podeu escoltar una cançó d'aquest disc).


Doncs, a banda de la recomanació musical el que m'ha fet especial gràcia ha sigut que Pau i jo també tenim una certa semblança, almenys en la imatge de la portada del disc que he posat ací dalt. Quan vaig vore la portada jo ho vaig pensar, però vaig decidir no dir res per si era una paranoia meua. Però, poc a poc algunes persones properes a les que recomanava el disc i ensenyava la portada em deien el mateix. I hui al matí, definitivament, he estat amb el companys i amics del departament de correcció de l'editorial i els he comentat el fet per a qué em donaren la seua impressió i així contrastar un poc més les meues percepcions. I si: ells també pensen que ens semblem.

Investigant un poc més el cas he vist que a la xarxa hi ha altres fotos de Pau Alabajos i ja no ens semblem tant, però m'ha resultat molt curiós tot açò.

A partir d'aquesta anècdota, he pensat que tal vegada tots tenim un doble en algun lloc del món (tal i com ens planteja la novel·la L'home de Melbourne de l'amic Juli Capilla) Però, no només dobles de l'aparença física. Les experiències que anem vivint cada dia ens demostren que per tot arreu podem trobar dobles d'experiències vitals i d'emocions. I això ens passa quan pensem que allò que vivim només ens ha passat només a nosaltres, i que l'a nostra alegria o la pena porta etiqueta de singularitat i de soledat. Però, de sobte, gratament, descobreixes un doble que també ha viscut una història semblant a la teua i es solidaritza amb tu. I per una estranya raó et sents molt millor compartint amb l'altra persona aquesta vivència que fa uns instants pensaves que era només teua...

Què important és tindre dobles emocionals per compartir moments com aquests.

Lliçons de l'esport

En més d'una ocasió he fet públic la meua desaforada passió per l'esport, tant des del punt de vista d'aficionat com el de practicant. En aquesta última vessant tots tenim assumit que fer esport resulta una pràctica molt beneficiosa per a la salut física, i mental.

Però, en aquesta ocasió m'agradaria destacar la part d'aficionat, i per ser més concrets d'aficionat al tennis. Tots aquells que vam tindre l'ocasió de vore la final de Wimbledon ens vam emportar una bona dosi d'adrenalina i una lliçó única.

Sobre l'herba del All England Tennis Club van jugar durant més de 4 hores i mitja els actuals dos millors tennistes del món. Són el millors pel seu joc: l'elegància i la tècnica de Roger Federer i la força i la confiança de Rafa Nadal. Són els millors perquè saben despertar l'emoció del públic. Són els millors perquè reconeixen que quan s'enfronten s'obliguen a traure el millor d'ells mateixa per a competir contra l'altre, es a dir, que competir entre ells els ajuda a progressar. I desprès de tot aquesta demostració de físic, de força mental i de genialitat, per mi el que els fa realment ser els millors és la seua humilitat i l'admiració mútua que es professen.

Seria molt positiu portar aquest exemple de l'esport a la vida quotidiana. La vida està plena d'enfrontaments i de lluites entre persones que pensen que per a progressar el que cal fer és humiliar a l'altre i que l'únic camí per créixer és xafant caps i obtenint profit dels que ells consideren únicament com "les oponents". Però, aquestes dos esportistes ens han donat, de nou, una lliçó genial: Competim per a guanyar i ho fem amb totes les nostres forces. Però, no competim per enfonsar a l'altre, competim per a traure el millor de nosaltres i per traure el millor del nostre company de competició, d'aquesta forma tots guanyem.

"Amor platònic" per Llucia Ramis

En el post anterior sobre el llibre Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, vaig deixar de comentar un altre dels fragments que apareixen al llibre i que també em va agradar. Es tracta d'un fragment que parla dels amors platònics... uns amors que omplin moltes pàgines de llibres. La protagonista de la novel·la ens explica la seua versió sobre els amors en el record i sobre el desig dels impossibles:

"L'amor és sempre més interessant al record, i tant en Lluís com jo ens hem convertit en un ideal mutú. Jo sóc la seua dona perfecta, perquè ja no ha de suportar les meues enrabiades, ni els meus histerismes, ni les discussions incomprensibles, ni les meves arrogàncies, ni que em passi tot el dia de morros sense que ell sàpiga per què; i ell és el meu home perfecte, perquè no he de suportar les seues presumptes infidelitats, ni que pixi sense apuntar, ni que em faci sentir que ell és més important i pot triar quan ens hem de veure i quan no. En canvi, sempre que ho vulgui, puc recordar els concerts que em dedicava, i les converses interminables que teníem fins la matinada, i la manera que em feia l'amor durant tota la nit i em deia que no sabia si preferia tenir-me a sobre o tenir-me a sota, però que en qualsevol cas volia tenir-me. I jo li contestava: "sóc teva", perquè aleshores ens sentíem així, l'una de l'altre i l'atre d'una. Però, ja no ens sentim així. Per tant, es tracta d'una qüestió pràctica: ni jo vull canviar aquesta situació, ni ell tampoc. És millor guardar-nos a la memòria així com estem: incorruptes. El desig és tenir l'impossible a l'abast de la mà. Però quan agafes l'impossible, ja no és impossible, i per tant, ja no el desitges. No sé si m'explic"

Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, Llucia Ramis.